La desgràcia en un no res

Cap a les vuit tocades del matí, se sent des de la redacció de l’ARA la sirena d’un vehicle d’emergències que passa rabent però que de seguida s’atura i calla. I després un altre i un altre, i així fins a mitja dotzena. Sortim a veure què és tot aquell desplegament del SEM, els Mossos i la Guàrdia Urbana que s’ha aturat a Diputació mateix però creuat Borrell i a la banda mar. D’una de les ambulàncies baixen corrents uns sanitaris i es fiquen en un portal.

A la vorera, al costat d’una parella de mossos, un home i una dona joves s’abracen, seuen a terra, s’aixequen, es posen de genolls, entre l’estat de xoc, esgarips i plors desesperats. Veïns de l’edifici ens confirmen que un nen ha mort en caure pel celobert. Sembla que eren els ocupants d’un pis turístic.

És dilluns al matí, ja fa sol i calor. Comencen a passar pares i mares amb canalla, sense aquella pressa de tot el curs, cap als casals d’estiu de l’Escola Diputació, que és a l’immoble del costat mateix, precisament. La policia els fa canviar de vorera i la cara d’esglai que fan quan corre la notícia i miren cap als dos adults desconsolats és enorme.

Probablement, cap dels presents hem començat una setmana d’una manera tan trista i no em trec del cap la parella abraçada i cridant. Penso en el no res que va d’un dia de vacances normal i corrent a un accident mortal que et sega la vida perquè mai més res torna a tenir el sentit que tenia, i penso en els meus fills quan eren petits i en els fills petits de tothom i en la sort i la dissort que fa tan fràgil l’existència.