09/04/2021

El desig de transcendir

2 min

Dimarts el Sense ficció de TV3 emetia Pilots, un documental pòstum que relata l’experiència de l’Albert López deixant de banda els consells mèdics per tractar-se el tercer càncer que li diagnostiquen, afrontar la malaltia consumint substàncies que prometen (il·legalment) un remei contra el càncer i utilitzar les xarxes socials per fer proselitisme d’una manera diferent d’afrontar aquest procés.

A l’Albert no se’l pot jutjar. Una altra cosa és valorar televisivament el documental, que és diferent. En el cas de Pilots el resultat és més un homenatge-regal al protagonista i els seus familiars, un desig d’embolcallar la seva missió i donar-li un sentit –al final més estètic que filosòfic–, que no pas explicar-nos res ni sobre el càncer ni tan sols sobre la vida. L’Albert López va morir el maig del 2015 i el documental ho deixa entreveure al·legòricament, amb música i imatges alegres del protagonista que tanquen la història amb una èpica que vol tranquil·litzar l’espectador i embellir la figura del protagonista. La realitat segurament és una altra, perquè la vida és molt més dura i sense muntatges musicals.

La televisió s’ha dramatitzat sobretot per influència de les xarxes socials. Tot allò que té a veure amb el jo i les emocions té repercussió perquè té un efecte bumerang. La superació, la resiliència, l’enteresa en els moments difícils, el positivisme extrem, l’esperit de lluita... funcionen perquè sacsegen uns instints primaris que són fàcils d’excitar i generen una recompensa molt ràpida. El cas de l’Albert López no és únic. Instagram ha permès donar sentit a la lluita individual d’altres malalts fent-la compartida.

Més o menys, tots tenim necessitat de transcendir, i veure a prop l’abisme de la mort pot apressar aquest desig egocèntric. “Mama, me voy a comprar una Go Pro y me voy a grabar”, va dir l’Albert a la seva mare. “Quiero que todos los enfermos de cáncer pierdan el miedo. El miedo a hablarlo, a morir, a no hacer lo que el médico dice...” El no tenir por també s’ha convertit en un argument de venda emocional en missatges polítics i digitals. “Yo creo que la cura la tenemos aquí”, diu l’Albert assenyalant-se el cap. La ment com el remei totpoderós és també un clàssic en els drames de superació. Pilots, com molts altres documentals on el protagonista es troba en situació terminal, té més d’homenatge individual que de missatge social. No està demostrat que ningú, pel fet d’estar a prop de la mort, tingui la veritat absoluta de res o més clarividència que ningú. Però la consciència i assumpció del final s’ajusta a aquesta emocionalitat –una mica morbosa– relatada de manera sovint immadura o a prop de l’espectacle, o revestida d’èxtasi transcendent, o disfressada de senzillesa sobrevalorada o d’humanitat una mica groga, o embolcallada d’un bonisme carrincló que està alimentant en excés el context mediàtic. Segurament perquè el silenci, la por, la soledat familiar, la reflexió i el dolor que indubtablement existeixen són més difícils de mostrar i transmetre, i encara més d’observar com espectadors.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.