Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la columna de Pompeu Fabra (Gràcia, 1868 - Prada, 1948) apareguda avui fa anys a La Publicitat (3-II-1925). Dinou dies després, en la mateixa secció habitual en aquell diari, Fabra recollia comentaris d’alguns lectors. En un d’ells admetia que es podien imitar expressions d’altres llengües, com passat les dues, etc. (manllevada de l’anglès a quarter past two, etc.).
En Casas-Carbó [el seu amic Joaquim Casas-Carbó (Barcelona, 1858-1943), un pioner de la sociolingüística a Catalunya] ens fa saber que una vella de Sarrià que li havia demanat quina hora era i a qui ell havia respost que eren les dotze i cinc minuts, li havia preguntat, no acabant d’entendre’l, si volia dir que eren cinc minuts d’una. Molt interessant: les expressions habituals un quart d’una, dos quarts d’una, tres quarts d’una, emmenaven la velleta a dir, paral·lelament, cinc minuts d’una. Ara, prendre la correcció suggerida per la vella com una lliçó de bon català, això sí que no sabríem fer-ho: és clar que és lícit de dir cinc minuts d’una ; però ens guardaríem prou d’afirmar que és així com s’ha de dir i no pas les dotze i cinc minuts, com diem habitualment. La manera popular de designar l’hora és una cosa de què pot vantar-se el català; ella ens permet de precisar molt l’hora sense necessitat de recórrer a una unitat fraccionària més petita que el quart, puix que tenim, al costat de les expressions un quart,dos quarts i tres quarts d’una, les expressions mig quart, un quartimig, dos quarts i mig i tres quarts i mig d’una. Per això creiem que havem de rebutjar, com a supèrflues, les expressions les dotze i mitja o la una menys quart. Però quan emprem com a unitat fraccionària el minut -i ja no diem el minut i el segon-, llavors indubtablement la manera més simple i més racional de designar el temps és d’enunciar primer l’hora, després els minuts. Pensem, només, en com escrivim les indicacions de temps quan hi figuren minuts: no ho fem, certament, amb mots sinó amb xifres, i l’ordre universalment adoptat és, naturalment, hora, minuts (segons, etc.). Imaginem-nos llegint un horari de trens on figuren les indicacions 3’25, 7’10, 12’05, i les expressions les tres i vint-i-cinc minuts (o, més curt,les tres i vint-i-cinc ), les set i deu,les dotze i cinc, ens vindran tot naturalment als llavis, i hauríem de violentar-nos per a emprar les expressions, segurament menys pràctiques, vint-i-cinc minuts de quatre, deu minuts de vuit, cinc minuts d’una. Imaginem-nos, encara, davant una indicació com 4 h. 32 m. 12’30 s. Hauríem de llegir-la trenta-dos minuts, dotze segons i trenta centèsims de segon de cinc?
