El dia que Keynes va mirar lluny

John Maynard Keynes, tan focalitzat en el curt-mitjà termini que ens ha deixat la frase "en el llarg termini tots serem morts", es va pronunciar almenys una vegada sobre el llarg termini. Va ser l’any 1930 en una conferència a l’Ateneo de Madrid. Al bell mig d’una economia en profunda depressió i patint d'“un greu atac de pessimisme econòmic”, es va manifestar sorprenentment optimista sobre les "possibilitats econòmiques dels nostres nets" (el títol de la conferència). Deia: "Patim, no pel reumatisme de la vellesa sinó pels mals de creixement que generen els canvis molt ràpids". L’expressió “atur tecnològic” s’introdueix en aquesta conferència. Keynes la conclou afegint (parafrasejo) que "el ritme al qual arribarem a la plenitud (bliss) econòmica dependrà de la nostra capacitat per controlar la demografia, la nostra determinació per evitar guerres i enfrontaments civils, i la nostra confiança en la ciència".

Passats cent anys, i a grans trets, podem afirmar que l’optimisme de Keynes estava justificat. És evident que no s’ha arribat a cap plenitud, que hi ha hagut guerres, i que la població s’ha multiplicat per quatre, però, així i tot, el factor ciència ha fet possible un creixement remarcable del nivell de vida.

Avui tenim una situació de l’economia mundial que rima amb la de 1930. No som en una depressió, però hem descobert en les implicacions del canvi climàtic que tenim un problema greu de sostenibilitat. I, com llavors, patim també d’una gran inquietud per l’impacte de la tecnologia sobre l'ocupació, així com d’un altre greu atac de pessimisme econòmic.

Penso que el pessimisme que era injustificat el 1930 també ho és ara, i que els factors clau que determinaran el ritme d’aproximació, no cap a la "plenitud" de Keynes sinó cap a una situació de progrés sostenible (inclosa la petjada de carboni zero), són els mateixos que assenyala Keynes: la demografia, la bona governança del món i la ciència. Repassem-los tot mirant cap al futur.

1. La demografia.Prenc com un fet que el volum de població mundial és el que és i no jutjo si és excessiu o no. Del que estic segur és que, si la política i la ciència han de fer la feina, és imperatiu acotar el seu creixement. I en aquest aspecte l’optimisme està justificat. Els demògrafs anticipen un creixement màxim del 25% en les pròximes dècades. Ara bé, aquesta població estarà mal repartida, i això generarà processos migratoris intensos i tensions fortes. Com la governança global sigui capaç de gestionar-les condicionarà el ritme de progrés.

2. Els cent anys de Keynes van viure la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial. Seria interessant especular sobre on podríem ser avui si ens l’haguéssim estalviat. En tot cas, no ens podem permetre jugar-nos el futur a la possibilitat de sobreviure a un altre conflicte com aquest. Sobre aquest aspecte vull ser optimista, encara que no ho puc ser de manera absoluta. Ni el precedent proper, ni la història del món –fa molts anys de la Pax Romana– ni els esdeveniments del present donen peu a l'optimisme. Però siguem optimistes. Ara bé, ¿ser optimista avui pel que fa a una governança del món facilitadora del progrés vol dir el mateix que significava per a Keynes el 1930? Penso que no: les interdependències econòmiques del present demanen, pels reptes actuals, que la cooperació multilateral vagi força més enllà que simplement evitar guerres i conflictes civils. I en aquest altre aspecte, més exigent, avui no podem ser optimistes.

3. Si, tot i un creixement descomunal de la població, una guerra mundial i diverses revolucions, l’economia mundial ha prosperat tant en els cent anys de Keynes ha de ser perquè els avenços científics ho han fet possible i perquè un nivell molt alt de cooperació internacional no ha estat indispensable. Mirant al futur, no hi ha raó per pensar que la frontera de la ciència i de la tècnica no es continuarà expandint si hi dediquem esforços i recursos. A més, el repte demogràfic és més manejable: el ritme de creixement s’acosta a zero. Són dos aspectes favorables. Però en tenim un de desfavorable: les estructures –avui en retrocés– de la governança global. Reptes com el canvi climàtic (penseu en els drets d’emissió) o la possibilitat d’influir sobre la manera com el món adopta noves tecnologies (penseu en la regulació de la IA, o en quina mesura es prioritzin o no les tecnologies estrictament militars) depenen d’una bona cooperació multilateral en un grau superior que en el passat. Si no la tenim, el motor de la ciència quedarà afeblit.