Difusió a l’exili de ‘Nosaltres, els valencians’, de Joan Fuster (1963)

Fragments de l’assaig Nosaltres, els valencians de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) transcrits a Pont Blau (Mèxic, II/XX-1963) en forma d’articles inclosos en dos números. Demà comencen les commemoracions de l’Any Fuster (aniversaris de naixença i mort, i 60 anys de Nosaltres, els valencians, l’obra més difosa del gran assagista en català del XX). La fórmula emprada per la revista de l’exili evoca de fet l’origen de l’article com a gènere periodístic en el XVIII: part d’un llibre inserida en un periòdic.

[...]

L’any 1500, sembla, moria Joan Roís de Corella, l’últim gran escriptor valencià del Segle d’Or de la literatura catalana. Encara li sobrevivia un grup de notaris i eclesiàstics, metges i artesans, que, des de la darreria del Quatre-cents, animaven les tertúlies intel·lectuals de València, fabricaven llibres i proveïen de versos els reiterats certàmens poètics que feien a la ciutat. Ningú no hauria dit, en la primera dècada del XVI, que el cultiu literari del català estigués amenaçat de mort en terres valencianes. El llatí i el valencià havien estat els dos únics vehicles lingüístics normals de cultura per als valencians de l’Edat mitjana. En aparença la cosa no canviava. I, tanmateix, el canvi es produïa. En l’últim quart del XV ja hi havia hagut alguns poetes locals -Bernat Fonollar, Joan Escrivà, entre altres- que versificaren en castellà: eren assaigs esporàdics, intercalats en llur obra catalana, com purs jocs d’esnobisme. [....] La Renaixença valenciana fou, socialment, un fracàs. Deixarem ara de banda tota valoració del seu costat literari: poc o molt important, era, en definitiva, un intent de recuperació cultural del País Valencià fet des de premisses autòctones i inserit en el quadre natural dels Països Catalans. Però una “renaixença” com la nostra no podia quedar-se en l’estadi d’un simple moviment llibresc. La represa literària en la llengua pròpia responia a un desvetllament col·lectiu més pregon, i, al seu torn, havia de convertir-se en estímul i consciència d’un desvetllament ja total. Així s’esdevé a tot arreu de l’Europa del XIX i del XX on hi ha un problema de minories ètniques i lingüístiques. Així s’esdevé, igualment, al Principat. La Renaixença valenciana va sorgir, en efecte, d’unes circumstàncies locals ben determinades: la mateixa “ex-centricitat” de la seva condició, en vitalitzar-se una mica, feia que el País Valencià -la seva gent, els grups sensibles a les realitats bàsiques- s’afirmés d’alguna manera de cara al “centre”. El Romanticisme, en redescobrir el “poble” i la “història”, conduïa a donar-ne una versió cultural, o almenys literària, i això comportà de seguida el retorn a l’idioma vernacle. Els intel·lectuals del XVIII havien preparat el camí. L’hora dels romàntics, però, coincidia amb l’esclat de les “insurgències” político-socials del Vuit-cents. [...]