10/03/2021

El dilema econòmic i social de la legislatura

4 min
Pere Aragonès als passadissos del Parlament.
Disponible en:

Som en vigílies de la constitució del Parlament, i de la investidura d’un nou president i un nou Govern. Amb una alta probabilitat, el Govern tindrà el seu suport fonamental en els partits pro independència, sense ser encara clara la participació de la CUP. I, més enllà d'això, si en tindran els comuns, com desitja ERC, puix que això li donaria una posició més central dins la coalició de govern o parlamentària, tant pel que fa al procés d’independència com a la política econòmica.

Pel que fa al Procés no són esperables avenços substantius, d’acord amb el que han expressat les eleccions. El dilema crucial vindrà del front econòmic: com respondre a les demandes socials quan es superi la anormalitat del període pandèmic, el final dels ERTO es tradueixi en més atur i el dèficit públic hagi de retornar a nivells sostenibles, a partir del 2022. En aquest context, les demandes socials, algunes d’interès col·lectiu i d'altres –també legítimes– d’interès estrictament privat, portaran un dilema a la política catalana: impostos o regulació? No és difícil preveure el resultat. Abans, però, alguns antecedents. 

El dilema entre ingressos públics i regulacions per afrontar les demandes col·lectives i privades és secular en la política econòmica a Espanya. Antón Costas publicà el 1992 Gasto público y regulación económica en España, on mostrava com les dificultats tradicionals de la hisenda espanyola per obtenir recursos en el segle XIX anaven associades a més ús de regulacions i regles que envaïen els mercats i els feien més rígids. Una bona il·lustració més recent d’això la dona la política econòmica franquista: arran de les tensions i demandes socials generades pel creixement econòmic des del 1960, la resposta dels tecnòcrates del franquisme no fou de tipus centre o nord-europea: augmentar impostos per finançar polítiques. Fou la tradicional a Espanya: hiperregular mercats per donar resposta privada a les demandes socials. Així, per exemple, les tensions als mercats urbans de lloguers pels grans volums migratoris de l’època van tenir una resposta marginal en termes de creació d'habitatge públic de lloguer, però massiva amb la llei de 1964, que va congelar lloguers i fer vitalicis els contractes, cosa que va liquidar prospectivament aquest segment de mercat. 

De fet, la dualitat impostos-regulacions no és exclusiva d’Espanya. Thomas Piketty, en el llibre l’Economia de les desigualtats (1995), la mostra com una dualitat sistemàtica de l’esquerra europea. Al nord d’Europa, l’esquerra aborda les demandes socials mitjançant redistribució fiscal, tot minimitzant la distorsió regulatòria dels mercats de béns i serveis. Al sud d’Europa, l’esquerra prioritza la intervenció via rigideses i distorsions sobre els mercats. Hi ha dues motivacions. Primer, perquè al sud hi ha menys confiança en les institucions, i les regles semblen tenir una relació més directa que la redistribució fiscal amb els problemes (més directa, i també sovint més errònia). Segon, perquè l’esquerra del sud té menys predisposició (o coratge?) que la del nord a assumir riscos electorals amb els impostos. Al centre d’Europa hi ha divisió entre França (alma mater del model del sud) i Alemanya (més propera als models del nord). És el que en alguna ocasió hem denominat "bucle fiscal de l’esquerra sud-europea”.

L'economista Thomas Piketty durant una visita a Barcelona.

Aquests són els antecedents i context de la propera legislatura a Catalunya (en part també a Espanya). Les demandes socials (col·lectives i privades) s’intensificaran en els propers mesos i s’accentuaran el 2022. Les institucions catalanes no tindran mitjans pressupostaris per fer-hi front. Per una part, perquè es reduirà el finançament central. Per l'altra, perquè hi ha dos problemes substantius per apujar impostos: en els propis o cedits (transmissions patrimonials, successions, patrimoni...) ja som en el grup líder en pressió fiscal d’Espanya (i Europa). Pel que fa als impostos generals participats, o no es poden tocar (IVA o rendiments de capital en IRPF), o és en les rendes mitjanes i mitjanes-baixes on hi ha les principals possibilitats d’augment substancial de recaptació (per comparació als nord i centreeuropeus). 

El proper Govern no gosarà augmentar significativament la imposició a la seua base electoral, perquè ja es percep afectada per un molt excessiu dèficit fiscal amb Espanya i un nivell superior de preus, que perjudica molt el nivell de serveis públics proveïts. L’oposició ni tan sols tindrà programa propi. La temptació (irresistible?) serà accentuar les regulacions per respondre a les demandes. Si així fora, es danyaria la flexibilitat necessària per la reactivació econòmica. A més, serà font de conflicte competencial continu amb l’Estat, ateses les minses competències de la Generalitat en regulació econòmica. 

Aquí resideix el principal dilema econòmic i social de la legislatura. Les probabilitats de recurs a la hiperregulació són molt elevades. Els propers mesos podrem analitzar amb més robustesa en quina mesura, més o menys intensa, es desenvolupa així la política catalana. Caldrà tornar-hi.

Germà Bel és economista

stats