L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'A propòsit dels comentaris sobre la ingenuïtat i el B9 de Badalona'

Avui és divendres; a més a més, és el divendres en què comencen les vacances escolars de Nadal i en què entrem en aquests quinze dies nebulosos de vida al ralentí i dels quals ens despertarem, com si haguéssim hibernat, l’endemà de Reis. 

I per això, avui m’agradaria arribar a aquest cap de setmana tan de final d’any amb una reflexió, més que no pas una anàlisi d’actualitat. Una reflexió a propòsit dels comentaris que han rebut les dues últimes anàlisis, “Desallotjament a Badalona, fracàs de totes les administracions”, i “Albiol, pel desallotjament a la majoria absoluta”.

D’entrada cal dir que a l’ARA apreciem els comentaris de la nostra comunitat lectora i que és part fonamental de la nostra feina tenir-los en compte. Pel que fa al desallotjament de Badalona, hi ha hagut comentaris durs, per exemple amb l’argument de la llei: “Si no hi ha qui posi ordre i el faci complir, sigui Nadal o Sant Joan, estem abocats al desastre que porta la ingenuïtat”. “És que no tenen l'obligació de tenir res preparat, excepte una cosa, el bitllet de tornada als seus països”. O arguments sobre la nostra crítica a l’assimilació d'immigració i delinqüència: “Immigració=delinqüència, dona vots? O sigui, que la realitat dona vots”.

També n'hi ha de barroers: “Vostè no té ni puta idea dels maldecaps que porten els immigrants, però bé, si en vols, cap problema els reparteixes amb els teus familiars, amics, coneguts i fins i tot a casa teva”.

O conspiranoics: “Tu vius a Badalona, Toni? Coneixes els problemes que hi ha amb la immigració? Per què no entrevisteu algú que ens ho expliqui? Aaaah, nooooo. Aquestes no són les "ordres" dels qui paguen les subvencions. Clar, home, ARA ho entenc” (Ara en majúscules, com volent dir que escrivim al dictat de les administracions que ens passen anuncis al diari).

A veure, sobre “el desastre que porta la ingenuïtat”. Aquí no hi ha ningú que sigui ingenu. El que hi ha són dues aproximacions diferents al mateix problema: vostè al carrer i el que faci a partir d’ara no és el meu problema o, abans d’enviar-lo al carrer, pensem què farà aquesta persona, encara que sigui perquè pot crear problemes als altres amb la seva situació desesperada. Aquí, d’ingenuïtat no n’hi ha cap. Aquests dies hem dit, del dret i del revés, que l’àrea metropolitana de Barcelona està sota una forta pressió immigratòria, com passa a moltes altres ciutats del món, i que el problema no és fàcil de tractar. Precisament perquè no és fàcil, perquè va des del més immediat (on dormiran aquesta nit?) fins al més estructural (qui els ha de donar papers o dictar la seva ordre d’expulsió?), és fonamental que els ajuntaments, la Generalitat i el govern espanyol treballin en coordinació i amb mitjans. Més aviat, la ingenuïtat consisteix a pensar que desallotjarem una persona i desapareixerà per art de màgia, xuclada per qualsevol carrer del nostre país.

No és veritat que immigració sigui igual a delinqüència. Normalment, immigració equival a pobresa, i a vegades, la pobresa deriva en delinqüència. Sembla mentida que ho haguem de dir en un país ple de catalans fills de la immigració. I sobre els delinqüents, Codi Penal i expulsió si ho diu la llei, sí.

Sobre que m'emporti desallotjats a casa meva o que no en tinc ni idea dels problemes que causa la immigració, viuria en una bombolla (i per tant seria un mal periodista) si no estigués al cas del que passa. O es pensen que jo, com potser vostès, no tinc gent dormint al carrer a sota casa mateix? I com que no tenen per què saber a què em dedico quan no exerceixo de periodista, els explicaré que, en els últims 25 anys, he estat patró de la fundació Arrels i ara ho soc de la parròquia de Santa Anna. No soc model de res, però els problemes socials no em són aliens. 

I sobre l’ARA i escriure al dictat de les administracions, no sigui ingenu: la manera més ràpida perquè un mitjà de comunicació desaparegui, per inútil, és escriure al dictat de les administracions. I l’ARA ha provat, repetidament, que això no ho fa. 

Mirin, en el fons de les anàlisis d’aquests dies hi ha preocupació sobre un fet que ens sembla evident: tots som persones. I no hi pot haver persones de primera i de segona, encara que sigui perquè, algun dia, els de segona podem ser nosaltres. ¿O cal que recordi la quantitat de persones que no són immigrants però que tenen molts problemes per trobar un lloguer que es puguin permetre? La insolidaritat no pot ser una opció. Recordin: si els ho fan a ells, algun dia ens ho poden fer a nosaltres. I som un país desenvolupat, que ha de poder fer front a problemes com el de Badalona sense que s'enquistin.

Tornarem dilluns que ve. Bon dia i bon cap de setmana.