Com que sempre he volgut ser un d’aquests articulistes que s’autociten solemnement a la mínima ocasió, no puc deixar de mencionar que ni més ni menys que el conseller d’Economia de la Junta d’Extremadura, el senyor Antonio Fernández, s’ha fet ressò d’unes paraules publicades fa uns dies en aquesta humil columna. En efecte, em sembla que estic en condicions d’afirmar que aquí va ser el primer lloc on es va poder llegir l’enginyosa comparació entre el front comú dels presidents de les Balears, el País Valencià i Múrcia per demanar a Madrid un millor finançament amb els tres tenors de l’òpera. I despús-ahir mateix, va ser el conseller Fernández qui va abundar en el mateix símil: es va referir a Bauzá, Fabra i Valcárcel, els presidents en lliça, com “ los tres tenores ”. Com que no dubtem que el govern d’Extremadura està pendent de la premsa catalana, m’ho prenc com un reconeixement. En cas que no fos així, voldria dir que el cervell d’aquest columnista no s’enlaira més enllà del que ho fa el del conseller econòmic extremeny, que tot pot ser.
Però el conseller Fernández, com no podia ser altrament tenint en compte el rang del seu càrrec, va anar més enllà. En unes declaracions que, veient-ne el vídeo, semblen fetes després d’un dinar copiós, va acusar els tres presidents conjurats (recordem-ho: Múrcia, les Balears i el País Valencià, tres comunitats més peperes que el domicili Génova 14 de Madrid) d’intentar “dividir Espanya”. Tal qual. És fàcil d’imaginar el disgust de Bauzá, Fabra i Valcárcel, tres espanyols de pedra picada que devien estar disposats a rebre qualsevol desqualificació menys la d’independentistes. En la línia del discurs se empieza por los porros, el conseller Fernández va denunciar que “si se empieza a revindicar para mí, para mí, para mí, eso supone trocear i dividir España ”. I acte seguit, no es va descuidar de deixar anar el típic sermó contra els “privilegis” de Catalunya mentre demanava, això sí, una millora del finançament de la comunitat extremenya, amb l’argument inapel·lable que es tracta d’un territori de 41.000 quilòmetres quadrats, comptant-hi alzinars i descampats diversos.
I en fi, i ja està. Algun dia, algun politòleg desenfeinat s’ocuparà d’intentar estudiar la incomprensible divisió territorial de l’Espanya postfranquista, que ha fet possible l’existència de comunitats autònomes com la d’Extremadura o com la de Múrcia, amb presidents com Ramón Valcárcel o consellers com Antonio Fernández, que sempre sembla que arribin d’inaugurar una fira de productes alimentaris amb denominació d’origen. Ara bé, el que no ens podíem imaginar era que el virus de l’autogovern i la dèria per trossejar i dividir Espanya arribés a agafar tanta volada que afectés els presidents (potser millor dir-ne virreis) que té el PP a les Balears, Múrcia i el País Valencià (perdó, Comunidad Valenciana). Que el sobiranisme anava en rauxa, això més o menys ja ho sabíem. Però que hagués arribat a aquests nivells d’infiltració política, ens obliga fins i tot a aixecar les celles.