El disbarat d'atacar l'Iran
Els nord-americans hem començat una altra guerra a l'Orient Mitjà basada en afirmacions d'intel·ligència dubtoses, i, igual que el 2003, temo que no hem pensat que ens enfrontem a riscos substancials i guanys incerts. El president Donald Trump diu que l'objectiu d'aquesta guerra "massiva i continuada" és ni més ni menys que un canvi de règim: ha promès devastar la força militar de l'Iran, destruir el seu programa nuclear (una altra vegada) i enderrocar els seus líders. Objectius elevats. Però quina probabilitat hi ha que pugui aconseguir tot això, i a quin cost?
He informat des de l'Iran al llarg dels anys i he vist el ressentiment popular contra el govern, així que potser els atacs faran caure el govern de l'Iran com ho van fer els seus aliats a Síria el 2024. Però les guerres aèries per si soles tenen un mal historial en aquest sentit: els Estats Units, amb el president Biden i amb Trump, van gastar més de 7.000 milions de dòlars bombardejant el Iemen, i no van poder fer fora ni tan sols els febles, impopulars i mal armats houthis.
En general, les intervencions militars dels EUA tenen un millor historial d'èxit quan l'objectiu és precís i limitat, com l'operació a Veneçuela per capturar el president Nicolás Maduro. Aquesta guerra amb l'Iran sembla el contrari. Es pretén l'enderrocament del govern de més de 90 milions de persones.
L'objectiu de l'acció militar és que estiguem més segurs, però no semblava que l'Iran estigués en condicions de representar una amenaça substancial per als Estats Units en els pròxims anys. Malgrat el que diguin Trump o els seus assessors, no és probable que els míssils iranians haguessin d'assolir aviat la capacitat d'arribar als Estats Units, i el seu programa nuclear està sepultat i aparentment en pausa. En atacar l'Iran, temo que hem fet augmentar el perill, en lloc de reduir-lo.
Com l'Iraq de Saddam Hussein, l'Iran té un govern repressiu i impopular que exerceix una influència maligna a la regió. L'Iran acaba de massacrar milers de manifestants, almenys 6.800 civils i potser molts més, segons l'Agència de Notícies d'Activistes pels Drets Humans. El règim és un bastió de la misogínia, dona suport a actors malvats a tot l'Orient Mitjà i és un llast per a milions de persones que tenen una bona formació. I tanmateix, com va passar amb l'Iraq el 2003, una guerra no és necessàriament la millor eina per fer front a un govern brutal i hostil. En les relacions internacionals hi ha més problemes que solucions, i, en el passat, la il·lusió d'una acció militar fàcil ens ha portat repetidament a la tragèdia, a nosaltres mateixos i a altres.
El dia abans que comencés la guerra, vaig contactar amb una heroica advocada iraniana pels drets humans, Nasrin Sotoudeh, el coratge de la qual l'ha portat periòdicament a la presó. Em va dir que el millor moment per a un atac militar hauria estat el gener, quan potser haurien aturat la massacre als carrers. Sotoudeh, com altres iranians, semblava indecisa pel que fa a la possibilitat d'una acció militar. Abans de les massacres deia que el camí cap a la democràcia no es pot fer a base de bombes. Després es va mostrar a favor d'una intervenció humanitària externa per protegir els manifestants, però no dels atacs militars unilaterals de Trump.
Hi ha guerres necessàries. Aquesta, en canvi, és opcional. Hi havia una via diplomàtica prometedora per abordar el programa nuclear iranià. Semblava que l'Iran estava disposat a oferir un acord que suspengués l'enriquiment d'urani durant diversos anys i, després d'això, limités l'enriquiment a nivells molt baixos amb inspeccions rigoroses, mentre diluïa les seves reserves d'urani altament enriquit. Això hauria estat una solució insatisfactòria, ja que no hauria abordat els míssils de l'Iran ni la repressió del règim. Les solucions diplomàtiques sovint no són satisfactòries, perquè són el resultat de concessions. Però Trump va crear una crisi nuclear amb l'Iran, en part trencant l'acord nuclear imperfecte que el president Barack Obama havia assolit amb els aiatol·làs. Si haguéssim mantingut l'acord, em sembla que avui estaríem més segurs, i en pau.
Per soscavar el govern iranià teníem altres enfocaments que no passaven per la guerra. Els Estats Units podrien haver intentat unir una oposició fragmentada i treballar per desestabilitzar les milícies. Podrien haver introduït molts més terminals Starlink al país perquè els iranians poguessin comunicar-se. Es podrien haver prioritzat les investigacions sobre la corrupció dels líders: m'encantaria veure filtracions que esbombessin la riquesa dels alts funcionaris iranians o informes sobre el fet que els seus fills i nets gaudeixen d'estils de vida sibarites tant a casa com a l'estranger. Els Estats Units encara poden fer aquestes coses. Es pot afirmar que un dels factors que més van perjudicar els líders iranians l'any passat no va ser una bomba, sinó un vídeo que mostrava el fastuós casament de la filla d'un partidari de la línia dura, en què ella portava un vestit escotat i sense tirants; un vídeo que es va fer viral al país i que va subratllar la hipocresia dels líders que imposen al públic normes que ells mateixos no segueixen. Cal que es filtrin més vídeos d'aquests.
I cal una mica d'humilitat sobre el que ens espera. Sospeso els beneficis i els costos d'aquesta nova guerra amb l'Iran i temo que anem, sense adonar-nos-en, de dret cap a un altre perillós disbarat a l'Orient Mitjà.
Si has presenciat l'horror de la guerra saps que ha de ser l'últim recurs, i no un abisme al qual caiguem sense base legal ni objectius clars, i que ens empeny a tots innecessàriament a un món més ple de riscos, en el qual l'única certesa és el vessament de sang.
Copyright The New York Times