La generació dels boomers dels Estats Units, entre els quals Donald Trump, manté una relació complexa amb el petroli, profundament marcada per les crisis energètiques dels anys 70. Les cues interminables a les gasolineres són una imatge que tenen gravada a la ment. Per a ells, aquell xoc va suposar el trencament de l'idil·li econòmic viscut durant la postguerra i, des de llavors, el preu de la gasolina s’ha convertit en el seu baròmetre sobre la salut de l’economia del país, encara que molts cops no ho sigui.
De les dues crisis d'aquells anys, la del 1973, provocada per l'embargament àrab com a càstig pel suport a Israel en la guerra del Yom Kippur, i la del 1979, la que els va impactar més va ser aquesta última. Si la primera crisi va posar fi a l’era del petroli barat, la de finals de la dècada va ser un trauma col·lectiu que va transcendir l'economia.
La Revolució Iraniana del 1979 no només va provocar un tall en el subministrament que va desencadenar el pànic als mercats, va disparar els preus del carbur i empitjorar l’alta inflació, sinó que es va convertir en una humiliació nacional quan un grup d'estudiants seguidors de l'aiatol·là Khomeini van segrestar seixanta-tres ciutadans nord-americans a l'ambaixada dels Estats Units a Teheran. El captiveri, que es va allargar més d'un any, es va agreujar amb un intent de rescat militar al desert que va acabar en un desastre absolut: vuit soldats morts i helicòpters en flames. Tot plegat va provocar una sensació d'impotència que va paralitzar la presidència de Jimmy Carter i va sentenciar la seva reelecció.
Trump té molt present aquell final de Carter. En molts mítings, el citava com el pitjor president de la història per no haver-se fet respectar i insistia que calia ignorar els ecologistes per tenir sobirania energètica absoluta. És en aquesta perspectiva de no mostrar mai més debilitat ni dependència on cal emmarcar les seves decisions: des de les primeres bombes contra les instal·lacions nuclears de l'Iran el juny de l'any passat fins a l'inici d’una nova guerra després d’assassinar l’aiatol·là Khamenei a principis d'aquest mes.
Però més enllà del seu lema Peace through strength (pau a través de la força), que va manllevar de Ronald Reagan i que utilitza per justificar les seves intervencions, l’estratègia de Trump no és clara. El seu govern no ha explicat quin és l’objectiu final de la guerra i ha anat canviant de raons diversos cops, mentre que el canvi de règim a l'Iran sembla haver-se descartat. Alguns analistes creuen que podria haver actuat sota la pressió del primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, i envalentit per l'aparent èxit de la intervenció a Veneçuela a ulls dels nord-americans. És una lectura molt plausible, però Trump pot canviar de parer en qualsevol moment perquè els mercats i el preu de la gasolina li pesen més que l'opinió de qualsevol aliat o assessor.
Passar factura
Aquest divendres, el Brent, el cru de referència mundial, ha tancat als 112 dòlars per barril, un 50% més des de l’inici de la guerra, i la gasolina ha pujat gairebé un dòlar. Si el conflicte s’allarga i l’Iran manté bloquejat l’estret d’Ormuz, l'economia podria capgirar-se: la inflació s'accelerarà, el creixement es frenarà i l'atur començarà a repuntar. Un escenari que podria passar factura als republicans en les eleccions de mig mandat d’aquest novembre.
D’aquí que Trump insisteixi des de fa dies que posarà fi a aquesta “excursió” aviat. Però, al mateix temps, no vol que se’l vegi com un líder feble o que claudiqui a les condicions iranianes; per això, tampoc ha descartat del tot enviar tropes. De fet, el Pentàgon ja té sobre la taula opcions com l'ocupació de l'illa de Kharg per tallar les exportacions de petroli, un assalt a Esfahan per capturar l'urani o operacions amfíbies per neutralitzar les bases de drons a la costa d’Ormuz i reobrir la navegació. Són operacions arriscades que podrien fracassar o, simplement, enquistar el conflicte i, irònicament, acabar enfonsant la presidència de Trump com la de Carter.
