Dones de fer feines
Quan era petita, a casa hi havia una dona de fer feines que es deia María. Havia vingut a Catalunya d’un petit poble d’Andalusia essent molt joveneta, i des que va arribar no va parar mai de pencar a la fàbrica, a cases d’altri i, per descomptat, a casa seva. No sabia llegir i de vegades ens explicava que ho passava malament esperant l’autobús perquè no estava mai segura de si agafava l’indicat i li feia vergonya preguntar-ho. Era molt afectuosa i molt graciosa explicant facècies de la seva arribada a Catalunya.
També recordo l’Hortensia, molt tímida, gairebé no li sentíem la veu. I la Mariana, que era un argent viu, espavilada, diligent i amb una personalitat molt forta. Havia fugit del seu poble a Múrcia, enamorada d’un home força més gran que ella, i havien viscut uns anys a Alemanya. Allà va tenir un càncer de pit i la van operar. Recordava que s’havia sentit completament desvalguda perquè no entenia ni una paraula del que li deien els metges.
Quan em vaig casar, va venir a treballar a casa la Marina, que era de Sibèria i havia arribat a Catalunya fugint d’un marit maltractador. Va venir sola i va deixar les seves dues criatures amb la seva mare. Un cop aquí –i com que no va trobar feina de mestra, tot i que tenia el títol– es va posar a netejar domicilis fins que va reunir els diners necessaris per fer venir els nens. M’explicava que, quan sortia de treballar, passejava pels carrers i es meravellava de poder-se aturar als aparadors i entretenir-se amb qualsevol cosa sense haver de patir. És una llibertat que no canviaria per res, deia.
Després va venir la Lola, més andalusa que la Blanca Paloma, que va viure amb nosaltres l’agitació de l’any 2017 i que assegurava que ella, pensant en els seus nets, votaria “a los de la estrella”.
Les dones de fer feina són persones que entren a les cases i observen el món interior d’una família, de vegades fins a formar-ne part. La majoria són dones que tenen una història de dificultats i coratge que expliquen com qui no vol la cosa, mentre fan els vidres o escombren.
L’escriptora hongaresa Magda Szabó va escriure una novel·la que transforma aquesta realitat domèstica i quotidiana en gran literatura. A La porta (La Segona Perifèria) es narra la relació extravagant i intensa d’una escriptora d’èxit i la seva dona de fer feines misteriosa, esquerpa, extremament generosa, valenta i molt tossuda.
L’estimació entre aquesta dona, Emerenc, que menysprea la feina intel·lectual, i l’escriptora per a qui treballa és apassionant. Les contradiccions, les interdependències, la fidelitat. La porta és una obra excel·lent i Magda Szabó una autora que valia molt la pena conèixer, així que gràcies a La Segona Perifèria, que ja havia traduït fa temps la seva novel·la Abigail.
