L'art de llegir
Tinc a mà els llibres de Leo Strauss des de fa més de 15 anys. Els llegeixo amb atenció, els acabo, els recomenço. Segueixo sense entendre gran cosa. Strauss és probablement el pensador més fosc del segle XX. A hores d'ara amb prou feines em sento en condicions d'afirmar que rebutjava la modernitat, que Karl Popper li queia molt malament i que els seus coneixements filosòfics eren aclaparadors. Podria afegir que físicament era clavat a Harpo Marx, cosa que potser resulta desconcertant en un filòsof.
Se sol atribuir a Leo Strauss la condició de gran patriarca del neoconservadorisme nord-americà, una escola de pensament que va exercir una important influència sobre el Partit Republicà durant les darreres dècades del segle XX i la primera del segle XXI. És a dir, fins que Donald Trump va destruir qualsevol vestigi de pensament. Fins i tot es qualifica Strauss d'“autor intel·lectual” de la invasió de l'Iraq el 2003. No sé què hauria opinat ell, mort el 1973, sobre aquestes coses.
Va ser amic i admirador de Carl Schmitt, l'insigne jurista de l'Alemanya nazi, però ell va fugir d'aquell país i d'aquell règim. Va ser molt crític amb els sistemes polítics liberals, però va optar per instal·lar-se als Estats Units. Mai no m'ha quedat clar si ell, com a jueu, era sionista o antisionista. Deia meravelles de Max Weber, però el considerava equivocat en gairebé tot. Va ser amic d'Alexandre Kojève, el funcionari i filòsof francès que va proporcionar un cert rang moral al procés de reconciliació i unió dels països europeus, però no es va interessar pel que arribaria a ser la Unió Europea. Diuen que una persona intel·ligent pot pensar alhora en dues idees contradictòries. Strauss sempre tenia al cap 20 o 30 contradiccions simultànies.
La seva obra mostra trets laberíntics: segons els seus deixebles més propers (parlem d'entusiastes a la vora del fanatisme), els llibres de Strauss són una cosa així com un tripijoc intel·lectual, un joc de perspectives amb què l'autor amaga el seu autèntic pensament, del qual va deixant pistes, no sempre fiables, aquí i allà. No hi ha estudiós de Strauss que no reconegui la part secreta de les seves idees.
En general s'admet que només es mostrava transparent davant d'un selecte grup dels seus alumnes a la Universitat de Chicago. Entre ells hi havia Paul Wolfowitz, matemàtic, doctor en ciències polítiques i sotssecretari de Defensa amb George W. Bush. Wolfowitz, gran impulsor de la invasió de l'Iraq, constituiria per a alguns la plasmació política del pensament de Strauss. El problema rau en el fet que, al costat de Wolfowitz, van pertànyer a aquest grupet persones com Susan Sontag o Francis Fukuyama, ideològicament força allunyades de Wolfowitz.
A l'home li encantaven les religions i l'ocultisme. Va estudiar a fons la filosofia islàmica clàssica i la tradició judaica. Detestava l'historicisme, segons el qual, grosso modo, cada pensador pertany a una època i queda superat en les èpoques següents. I afirmava que resultava impossible llegir de manera convencional filòsofs com Spinoza o Maquiavel, perquè van viure i escriure en temps en què hi havia una limitada llibertat d'expressió. Per tant, aquests autors, i molts altres, vetllaven els aspectes més conflictius del seu pensament per estalviar-se dificultats amb el poder de torn. Cal llegir-los, segons Strauss, entre línies.
I aquí arribem al motiu pel qual he estat avorrint-los als paràgrafs previs. A Persecution and the art of writing ("La persecució i l'art de l'escriptura”), Strauss explica minuciosament com accedir a la part oculta, o esotèrica, dels clàssics que van introduir claus als seus textos. Si hi ha un llibre de Strauss d'utilitat pràctica i immediata, és aquest. Per descomptat, no és un manual senzill. Convé parar molta atenció. Però s'aprèn a fer certs exercicis que, amb la pràctica, acaben proporcionant al lector noves perspectives.
L'exercici principal consisteix a comprendre allò que diu determinat autor i, alhora, allò que no diu. És a dir, el bon lector confecciona mentalment una petita llista amb les dades i els arguments que, per pertinència, l'escriptor podria haver inclòs en el seu text i, tanmateix, omet. Així, paràgraf a paràgraf, el lector confecciona dos textos paral·lels: el que hi és i el que no hi és. Asseguro que l'experiència és fascinant i alliçonadora.
En aquests temps en què la comprensió lectora decau, en què costa captar la ironia, en què es requereixen emoticones per fer missatges explícits d'absoluta senzillesa, val la pena recórrer a un mestre de la lectura com Strauss. Perquè la lectura és un art tan elevat com l'escriptura.
