Dones tapades, de Kabul a Barcelona
Ahir vam publicar un nou fragment del dietari d'una periodista afganesa, que explicava que anys enrere anava amb texans fins que els talibans els van prohibir. Aleshores va decidir posar-se’ls sota una abaia negra i llarga com un acte íntim de desobediència, fins que també ho van prohibir. “Ara quan em poso davant el mirall no és per veure com em veig, sinó per assegurar-me que no em veuen, és a dir, que vaig tapada de cap a peus”, explica.
Això passa a l’Afganistan i també passa a Barcelona. Ho he vist al passeig de Gràcia, on famílies o parelles van amunt i avall, comprant a les botigues exclusives, i ho veig cada dia al Raval. No són la majoria de dones, ni de bon tros. De fet, no són gaires, però se’n veuen. Van completament tapades, i només els és permesa una escletxa per als ulls.
Veig passar aquestes dones amb criatures agafades de les mans, anant cap a l’escola, i m’imagino el dia que la criatura li pregunta que com és que va així de tapada. I si ella, quan sigui gran, també hi haurà d’anar.
Cada vegada que les veig penso que no ho hauríem de permetre. En una dona tapada de dalt a baix no hi sé veure res que no sigui dominació masclista del cos de la dona en nom d’unes creences religioses que la converteixen en esca del pecat. Som una societat europea, occidental, i aquest tipus de discriminacions extremes no hi haurien de poder tenir lloc.
La periodista acaba escrivint: “Les façanes de Kabul estan plenes de lemes escrits que ens recorden què podem fer i què no. «Observeu la vestimenta islàmica» o «Abandoneu la cultura occidental», diuen. Les paraules en si mateixes són inofensives, però a la vida quotidiana es converteixen en fils invisibles que lliguen el cos, el comportament i els pensaments”. Exactament. I a Catalunya no ho hauríem de voler.
