La dreta mascle
1. L’escalada reaccionària. La dreta arrasa a Portugal, el partit socialdemòcrata s’enfonsa –perd més de 900.000 vots– i l’extrema dreta planta cara. I, tota ufana, es proclama oposició contra la dreta que li havia posat el veto. Dit d’una altra manera, mentre la socialdemocràcia, que no ha trobat la manera de llegir el present, s’esfuma incapaç de donar resposta al malestar de les classes populars, la dreta, deixant-se endur pels vents que empenyen des del poder econòmic, toca poder mentre l’extrema dreta emprèn –i més encara des que Trump l’ha fet seva– l’estratègia que l’ha de dur a l’assalt dels que ara encara li tanquen les portes.
El president americà desplega l’espectacle, el seu deliri nihilista, amb la cega convicció que tot li està permès i es fa contagiós. Les dretes europees van mirant de resistir a les palpentes, amb èxit desigual, mentre les extremes dretes són les que creixen i, amb les singularitats de cada cas, van controlant el perímetre a l’espera del moment d’oportunitat que els permeti posseir els seus rivals. No hi ha dia que no arribin notícies en la mateixa direcció. I aquesta setmana no toca només Portugal. L’escalada reaccionària continua. Cert que la dreta romanesa ha evitat la victòria de l’extrema dreta a la segona volta. Però allà, com a Polònia, els ultres es consoliden preparats per assaltar unes dretes cada cop més assetjades. Val a dir que, de moment, qui encara té esma per fer de tant en tant algun gest que pugui despertar el record de la socialdemocràcia és Pedro Sánchez, mentre el PP ja fa temps que flirteja amb Vox. Quant durarà, tot plegat? L’escenari es pot sintetitzar així: les extremes dretes creixen, la socialdemocràcia es desdibuixa i les dretes fan com si no anés amb elles, cada cop més a prop de posar-se en mans dels ultres.
Europa tenallada. De punt de partida, a sentir-se encerclada. Estem davant d’una crisi estructural: canvi de règim econòmic, acceleració tecnològica, desconcert polític. L’ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial havia simplificat el món: Occident/Orient i el Tercer Món com a territori de disputa: capitalisme/comunisme. La caiguda del Mur de Berlín ens ha anat retornant a la complexitat. Europa s’arrossega i els països atrapats a l’òrbita russa s’acosten. La Gran Bretanya se’n va per lliure (i no li surt bé). A la Guerra Freda, Europa representava la pau i el benestar tutelats. Ara ha arribat l’hora de ser ella. I aquí s’encalla: les nacions i els seus poders es resisteixen, malgrat que la por –ara de la Xina– creix. I les maneres de Trump han fet evident la necessitat d’emancipar-se dels EUA. Són aquestes contradiccions les que –a la defensiva– ha intentat capitalitzar Rússia. I a Europa li costa fer-se gran i coherent: la Unió Europea és prima com a institució i corporativista en les maneres, allunyada de la ciutadania.
2. Malenconia. Europa s’ho ha cregut massa, convençuda que tant els EUA com l’URSS eren fruit de les nostres fabulacions. I ara volem seguir tenint raó i ens falta força. La socialdemocràcia i la democràcia cristiana havien estat els refugis d’Europa. I l'una i l'altra trontollen. La crisi del 2008 va desfermar el neoliberalisme –Thatcher i Merkel com a referents– que ens ha dut a una altra època: el pas del capitalisme industrial al financer i digital. El nostre lloc era la fàbrica. La dialèctica empresaris/treballadors. Ara és malenconia. El poder té altres camins, l’estat nació s’ha fet petit. I ens esverem quan l'extrema dreta es dispara i la socialdemocràcia es desdibuixa. L’estat del benestar patina. L’amenaça reaccionària està a l’ordre del dia: no podrem argumentar ignorància.
Els poders, econòmics i socials, han canviat. De la dialèctica burgesia-proletariat, en què la socialdemocràcia va fer de pont, no en queda res. Les elits que marquen el pas en el capitalisme financer i digital van al seu aire. Les classes mitjanes trontollen. I la sensació ciutadana de desatenció i desemparament, quan fallen elements bàsics –començant per l'habitatge– és gran. En la fatalitat guanya el que és capaç d’ensarronar la ciutadania amb la pàtria i amb el ressentiment. Trump n’ha fet la caricatura. I si els altres segueixen claudicant i les xarxes fan la seva, els joves i barons seguiran fent créixer l’extrema dreta: a Portugal, aquí i a tot Europa.