Si ho veiés Tarradellas
L’acord de finançament autonòmic l’han signat el PSOE, que és un partit malalt, i ERC, que és un partit convalescent (pel cap baix). Curiosament, de vegades una suma de febleses dona més bon resultat que una suma de fortaleses. No és la generositat, sinó la necessitat, el que ha permès pactar un seguit de coses que, fa tot just un any, la ministra Montero considerava impossibles i inconstitucionals. L’ordinalitat ad hoc per a Catalunya, l’aportació extra de l’Estat perquè el que guanyen uns no ho perdin uns altres, l’oxímoron de la singularitat plural... i el que ERC encara espera obtenir: la gestió integral de l’IRPF i el consorci d’inversions que retingui a Catalunya tot allò que es deixi d’executar en els pressupostos. És una llista prometedora, però queda lluny del que va acordar el PSC per obtenir els vots per investir Illa, i a més el camí que ara s’inicia serà un autèntic calvari: Pedro Sánchez haurà de defensar aquest acord contra Junts, potser contra Podem, contra el PP i Vox, contra els seus barons... I ho farà sense María Jesús Montero, oferta en sacrifici a l’altar de les eleccions andaluses. Veurem què en queda, de tot plegat. El rellotge corre.
El pitjor del pacte, justament, és que es basa en la conjuntura i en la pressa. Junqueras ha triat el pragmatisme davant la perspectiva –raonable– que d’aquí a un any i mig el PP i Vox poden ser a la Moncloa i aleshores no hi haurà res a parlar. Sánchez ha cedit, en part, perquè vol aguantar com sigui fins al 2027, i perquè necessita reforçar el govern de Salvador Illa, el seu gran bastió territorial. En termes de sentit d’estat, es confirma el vell principi: Espanya només obre l’aixeta quan algú l'hi obliga. Per què aquesta gasiveria? Els consellers de la Generalitat estan molt contents amb els diners extra que tindran per gastar, però el PSC no hauria mogut ni un dit si no depengués dels vots d’ERC (o de Junts, segons els casos). Sense el catalanisme –és a dir, sense partits no vinculats a partits espanyols– no tindríem les eines per impedir, o alleujar, aquesta sensació de vaca lletera que Espanya muny a conveniència, mentre els qui més se’n beneficien ens acusen de lladres i insolidaris.
Ara bé, des d’una òptica espanyola, que òbviament no és la meva, algunes crítiques són comprensibles: pactar amb una sola “autonomia” un sistema que n’afecta disset, entre les quals Madrid, és anòmal. Molts troben a faltar sentit d’estat, esclar. ¿Però esperen que l’aporti Ayuso? Espanya està massa dividida per pensar en polítiques d’estat. Així doncs, el govern sobreviu com pot. L’ordinalitat s’aplica només a Catalunya, perquè el PSOE necessita els vots dels sobiranistes catalans. I l’Estat compensa amb diners extra Andalusia, perquè s’acosten les eleccions andaluses. Tot és més tàctic que tècnic, per tant, tot és frívol. I fràgil.
Això, per als que tinguin com a interès vital salvar o endreçar Espanya, com els socialistes, és un problema. Però ja ho va dir el seu admirat Josep Tarradellas: “No es pot governar un país amb disset governs, disset Parlaments i disset banderes...” Tampoc no es pot administrar bé un país amb disset singularitats. El repartiment de la despesa pública és un malson en un país que ha emprès el camí d’un federalisme deforme, que es contradiu amb les inèrcies centralistes de l’aparell de l’Estat, i que ha perpetuat anomalies com l’excepció basca, l’aspiradora madrilenya i el subsidi perpetu de les regions del sud. Però a Catalunya, fins que no estiguem llestos per a alguna cosa més, és el que tocarà aguantar. I mentrestant seran ERC i Junts els responsables d’exercir el fet diferencial català, que les lleis no reconeixen però la realitat sí. Tant de bo algun dia es cansin de fer aquest exercici en franca competència.
