Ets de dretes si t'irriten les cures?

Michel Foucault proposa una dicotomia molt bona per definir la nostra relació ambivalent amb això que havíem anomenat "l'estat del benestar". Mentre que l'estat premodern "mata i deixa viure", l'estat contemporani "fa viure i deixa morir". També en recordo una altra que sempre em fa pensar: "La salut ha substituït la salvació". Són resums memorables que ens fan veure que el Leviatan ja no és una força impersonal i distant que es limita a castigar qui infringeix la llei, sinó que s'ha convertit en un agent sol·lícit amb la funció principal de vetllar per la població, i que incorpora una funció que antigament era monopoli de l'Església: tenir cura de les ànimes. Tot això pot semblar força abstracte, però es concreta si pensem en els sentiments contraris que qui més qui menys deu haver experimentat arran del confinament del país amb motiu de la ventada i arran de la proliferació d'alarmes als mòbils. Què n'hem de fer de la irritació que ens produeixen els excessos de cura de l'estat?

No està gens en voga criticar la cura. En l'àmbit de la teoria progressista, la cura s'ha convertit, els últims anys, en un concepte comodí on s'han dipositat totes les esperances. Les intencions i les raons eren bones: durant segles, les feines fonamentals per a la continuïtat de la societat s'han mantingut al marge del debat públic, carregant la responsabilitat sobre ciutadans privats, gairebé sempre dones, mentre la cultura, l'economia i la política només valoraven i assignaven recursos a la indústria, l'emprenedoria i les feines creatives. No només això: tal com hem vist en els episodis més abjectes de la història del capitalisme, una ètica que ignori la cura inevitablement acaba produint situacions destructives i injustes. D'una banda, aquesta anàlisi ha servit per posar a l'agenda un objectiu noble i motivador com "polititzar les cures". Però, de l'altra, hem acabat amb una divisió del treball problemàtica que assumeix que l'agent revolucionari ha de ser la dreta, que ara mateix és qui fa que passin coses –particularment, liderar els grans canvis tecnològics–, mentre que l'esquerra ha de limitar-se a intentar conservar les escorrialles d'un grapat d'institucions que no estan dissenyades per al nostre temps.

El problema d'aquest ambient cultural és que la cura, igual que qualsevol gran idea política, com la igualtat o la llibertat, també té ombres. I si l'esquerra sacralitza la cura, regala estúpidament a la dreta un camp importantíssim de la naturalesa humana. De fet, els que millor han assenyalat aquestes ombres són pensadors clau per a la mateixa esquerra, com ara el mateix Foucault i Hannah Arendt. Per a Foucault, cal que vigilem amb la reducció de la política a l'administració dels cossos, un gir que permet que el poder s'infiltri en tots els àmbits de l'existència, normalitza la vigilància com a cura, iguala qualsevol dissidència a una amenaça per a la salut pública i converteix els ciutadans en engranatges d'un sistema més pensat per perpetuar-se que per fer la vida més bona o més justa.

Arendt no parlava de cura, sinó de labors, i temia la reducció de l'home a un animal laborans atrapat en les necessitats cícliques de la vida com ara menjar, treballar i consumir. A l'obsessió per les labors –que nosaltres anomenaríem cures–, la filòsofa hi oposava la noció d'acció, l'única pràctica veritablement política que pren com a model l'àgora grega i els consells revolucionaris, i que consisteix a fer que els membres d'una comunitat surtin de l'àmbit privat i es trobin en un espai públic per reconèixer-se entre ells, deliberar i decidir fer alguna cosa nova més enllà de mantenir l'statu quo. Els mateixos grans filòsofs del segle XX que van advertir contra el totalitarisme feixista volien assenyalar que hi ha un totalitarisme que és molt més difícil de combatre perquè es disfressa de neutralitat tècnica i de benevolència, però que és igualment nociu per a l'espai de llibertat propi de la política.

La paràlisi del país amb motiu de la ventada no ens pot fer caure en la mateixa dialèctica tramposa entre llibertat i seguretat que va empantanegar-ho tot durant la pandèmia. L'esquerra no ha d'identificar-se amb una definició ensucrada de cura, ni pot renunciar a articular valors com ara la llibertat, la creació de valor o l'acció capaç d'arriscar-se sense garanties en nom d'un futur diferent del present. Bona part de l'èxit de la revolució conservadora (un sintagma que cal no perdre de vista) que estem vivint surt d'un treball molt fi per articular el desig humaníssim de dur una vida que vagi més enllà de la mera supervivència. Més que denunciar aquest anhel com una pulsió irracional i criptofeixista, l'esquerra hauria de reconèixer el potencial emancipador d'aquests desitjos i, simplement, mirar de canalitzar-los amb diagnòstics i propostes millors que els de la dreta. Un bon començament seria baixar les cures del pedestal cultural on es troben, sabent assenyalar els seus costats foscos i les seves ambivalències.