El dubte com a resistència
¿És creïble que els poders de l’Estat arribin a permetre una amnistia tal com s’ha pactat amb els partits independentistes? ¿Segur que el govern del PSOE-Sumar tindrà la capacitat d’oferir un nou sistema de finançament just per a Catalunya? ¿Vols dir que hi haurà un traspàs integral –vulgui dir el que vulgui dir integral– de Rodalies que n’asseguri el bon funcionament? ¿Arribarem a veure algun dia que el català és llengua oficial a la Unió Europea i, encara més, que recupera l’espai perdut als Països Catalans? Les grans decisions anunciades en ensenyament, ¿segur que podran capgirar els resultats de PISA?
He escrit intencionadament totes aquestes frases posant en dubte la plausibilitat d’allò que anuncien. Els discursos oficials donen per fet que ja ho són o que es faran realitat de manera imminent. I potser hi ha raons per pensar que tard o d’hora serà així. Al capdavall, és cert que la necessitat i els interessos, més que no pas la fe, mouen muntanyes. Però vist el marc de desconfiances mútues, atenent l’experiència passada i sobretot considerant el greu clima de confrontació política a Espanya –sostinguda per alguns dels aparells d’estat més poderosos–, el dubte em sembla més que legítim.
Ara bé: des d’una perspectiva sociològica sabem que la preservació de la realitat diguem-ne oficial necessita el recurs a allò que en diem la suspensió del dubte. Aquest és un principi universal que serveix per analitzar qualsevol lluita de poder. És a dir, i aplicat al cas que aquí es comenta, per aconseguir que els objectius i les promeses polítiques abans esmentades siguin preses per reals pel ciutadà, cal que aquestes s’incorporin a les estructures de plausibilitat ordinàries. Dit més senzill: cal que allò que s’anuncia sigui cregut, que sembli possible. I, per tal que tot sigui cregut, especialment en situacions com l’actual de manca de credibilitat de l’acció política –de crisi de la realitat política–, cal que hom deixi de dubtar-ne, ni que sigui provisionalment.
Així doncs, és d’esperar que apareguin moltes veus a favor de reconfirmar les expectatives que creen els actuals discursos oficials. També és previsible que es multipliquin les veus que mirin de desqualificar els qui posin en qüestió les promeses, acusant-los d’enganyar o de no entendre de què va la política, i desqualificant qualsevol alternativa possible –com la independència– o ajornant-la sine die. O fins i tot, els qui expressin els seus dubtes poden arribar a ser considerats còmplices del fracàs –si es produeix– que anuncien. Per tant, s’intentarà que qui vulgui mantenir la discrepància hagi de fer un gran esforç argumental, sempre amb el risc de semblar que fa el ridícul o de ser un hiperventilat, víctima d’una radicalitat extemporània, fora de la realitat.
Entre els mecanismes de preservació de la realitat política actual construïda sobre promeses com les enumerades al principi d’aquest article, els propers temps abundaran els gestos rituals per fer front a la situació de crisi de credibilitat. Em refereixo a la celebració de rituals públics com ara les reunions institucionals entre líders, les entrevistes a actors qualificats que confirmin la versemblança dels objectius o, entre més, els exorcismes mediàtics contra els heretges, com són els acorralaments en els debats públics, o directament excloure’ls-en. Lògicament, si es concreten les promeses amb fets, per poca cosa que siguin, es podrà mantenir a ratlla el dubte. Si no, la credibilitat dels qui asseguraven que els compromisos anaven de veritat es veuria afectada i la crisi política s’accentuaria.
Cal esperar, en definitiva, que el treball pel manteniment de la realitat política sostinguda en la versemblança dels pactes actuals sigui especialment intens en vista a les properes convocatòries electorals, europees i catalanes. En depèn tant la participació com els resultats que obtingui cadascuna de les formacions polítiques majoritàries. PSC, ERC i Junts hauran de competir, però sense posar en risc la credibilitat d’uns acords que difícilment seran efectius abans de les eleccions. Màxim, podran jugar amb la dilació de la seva efectivitat, però no amb el fracàs.
La suspensió del dubte tant pot ser provocada per la forta imposició de les estructures de plausibilitat institucionals, com una suspensió conscient, escèptica, a l’espera dels resultats finals i per no quedar, de moment, fora de joc. Els moviments polítics dels propers mesos ens diran qui guanya la partida.
