No sol fallar. En els moments que de debò mereixen ser qualificats d’històrics, sempre hi ha personatges (habitualment hàbils, usualment llestos) que miren com poden aprofitar la conjuntura en benefici propi. És el cas de Duran i Lleida, que anuncia la seva aparent retirada de la primera fila política. Aparent, com diem, perquè fa ben bé l’efecte que només es tracta de fer un pas enrere per agafar nou impuls.
Duran ha mesurat les seves forces i també les de qui és actualment el seu principal adversari, que és un home que es diu Artur Mas. Haurà fet sumes i restes, haurà efectuat equacions, haurà descomptat algun percentatge dels que ja se sap que s’han de pagar en aquesta vida, i li haurà sortit, a Duran, que és hora de preparar-se per al seu gran moment. L’estratègia no és nova, i no fa gaire la vam poder veure executada dins la política madrilenya, que Duran coneix tan bé: la va dur a terme Esperanza Aguirre, quan va fer veure que renunciava a tot, només per preparar més i millor el seu assalt contra la trinxera de Mariano Rajoy (un assalt que encara dura, per cert). En el cas d’Esperanza Aguirre també es va especular amb motius de salut -fins i tot ella mateixa els va fer lluir- per justificar una aital decisió, que després s’ha pogut veure que eren afortunadament falsos. Nostre Senyor doni salut i llarga vida als nostres contrincants, perquè ells i elles són la sal de la vida.
La salut pot ser no tan sols biològica sinó també de moltes menes. Per exemple, política. I són molts, tant a Madrid com a Barcelona, els que donen per fet que la salut política del president Mas està molt i molt tocada. Tan seriosament deteriorada, que segons ells la vida política d’Artur Mas arribarà al seu fatal desenllaç entorn del 9 de novembre, amb els esdeveniments que comporti la consulta convocada per a aquesta data. La idea és que el referèndum sigui una proposta inexorablement fallida que dugui a unes no menys inexorables eleccions plebiscitàries, en què Artur Mas tindria poc o cap paper, una vegada cremat per la seva pròpia acció. I aquí entraria en tromba Duran i Lleida, proposant-se per primera vegada com a candidat a la presidència en el seu tradicional paper del dirigent català arrauxat, irresponsable i genèticament incapacitat per governar que seria representat per ERC, en general, i, molt en particular, per Oriol Junqueras.
Catalans want to vote: els catalans volen votar, com es va veure i escoltar ahir arreu del món. Duran i Lleida també vol que els catalans votin, però que el votin a ell. I que després es tranquil·litzin uns quants anyets, els necessaris per restituir, o trobar la manera de fer continuar, aquest statu quo que cada dia (aquest sí) dóna més símptomes de malaltia terminal. Duran i Lleida abandona el número dos, sí, però només per intentar convertir-se d’una vegada en el número u. No sé si realment mai ha volgut ser ministre, però ara vol ser president de la Generalitat. Perquè tot canviï sense que res no es mogui.