Estirar la cadena. O tirar la cadena. Hi ha qui ho diu d'una manera i hi ha qui ho diu de l'altra. També hi ha qui diu tirar de la cadena, a la castellana. Les frases són un residu del passat, de quan les cadenes s'estiraven, perquè les cisternes estaven encastades a la paret i tenien una cadena que s'havia d'estirar. Normalment amb una pera blanca al final. No com ara, que les cisternes formen part, de manera compacta, del vàter. I no s'han d'estirar, s'han de prémer.
Encara en trobes, de cisternes que s'han d'estirar, però a la majoria dels lavabos de restaurants o bars no gaire antics s'han de prémer. En tots els lavabos públics construïts o reformats fa menys de deu anys hi ha la possibilitat ecològica. El dispositiu per fer córrer l'aigua té dos botons: el gran i el petit. El petit és l'ecològic i recomanable. "Si te'n pots estar -et ve a dir-, prem-me a mi". Tots sabem que no val la pena gastar aigua per a no res, de manera que el gran es reserva per a les grans evacuacions i, si no, hauries de fer servir el petit, que estalvia aigua.
Tothom doncs que va al lavabo públic a fer aflorar la micció prem el petit. Però vet aquí que el que sol esdevenir-se és que el petit treu prou aigua per fer desaparèixer el líquid, però no el paper que hom (sobretot don) fa servir per l'acte d'eixugar. Aleshores, es produeix el dilema. Què fem? ¿Tornem a prémer el botó petit o deixem el paper surant? Deixar el paper surant no és educat. Qualsevol que vagi darrere teu pot saber que has deixat el paper surant. Però prémer el botó petit de nou no garanteix que el paper desaparegui. I l'has de prémer una tercera vegada. ¿Prémer tres vegades el botó petit equival a prémer una vegada el botó gran? ¿Prémer el botó petit per tercera vegada és ecològic? ¿O, per garantir l'èxit, és millor prémer ja d'entrada el botó gran? ¿O no fer servir paper? ¿O quedar-se el paper a la mà?