Qui educa els nous masclistes?

Parlem del masclisme com si fos una maledicció bíblica, un designi de déus invisibles que tenen el futur a les seves mans. No diem, com deien al meu poble, que tot està escrit, però sospirem tot sentenciant "no anem bé, anem enrere". Els assetjadors i maltractadors barbamecs no s’expliquen per la misogínia clàssica, són el reflex de les formes tecnològiques que ha adoptat aquest vell conegut que és l'odi cap a les dones. Si els feminicides de més edat són fills perfectes del patriarcat, tal com resa el conegut eslògan feminista, aquests nanos són fills perfectes del neomasclisme tecnonihilista que ens han anat imposant els grans magnats de corporacions de dimensions monstruoses. Als bros que es mouen per la pulsió depredadora de persones i natura els hem de demanar comptes per com estan canviant el que som actuant sobre la baula més desprotegida i influenciable: la dels infants en formació.

És cert que el masclisme ha existit sempre i que en molts casos s’aprèn veient-lo a casa, però hi ha hagut un salt exponencial en les possibilitats de fer aquest tipus de mal. Si abans d'internet un nen volia emprenyar una companya li estirava les trenes o escampava un rumor malintencionat. Ara té a l'abast eines informàtiques amb les quals pot continuar el seu assetjament fora de les aules i dels entorns físics concrets i limitats amb els quals podia trobar-se amb la víctima, que ja no se sent segura ni a casa, ni en la intimitat de la seva habitació o el seu llit. En cas que la nena faci servir la tecnologia per silenciar o bloquejar el pesat de torn (gran invent, el botó de bloquejar) hi ha disponibles moltes altres vies per insistir en el maltractament. Si no aconsegueix, posem per cas, que ella li enviï fotografies amb poca roba, tant és, amb l’edició digital la pot despullar i exposar públicament.

Davant d'aquesta realitat fem prendre consciència a les menors per tal que es protegeixin, però això no deixa de ser un pedaç, un sargit d’emergència per minimitzar el mal que els poden fer. La veritable feina s'ha de fer amb els nens que ens han nascut masclistes i misògins quan els seus avis ja van haver de ser reeducats per la generació de feministes de la Transició, que venien d'un règim antic i molt llarg. La diferència més important entre aquella onada transformadora i el nostre present és que llavors se sabia perfectament quina era l’arrel de la repressió. Ara, abans d'actuar ens hem de preguntar: d'on ve aquest neomasclisme? On és que aquests nois han après a reivindicar la dominació masculina? O sigui: qui els educa en aquests valors? I com? I com és que ni l’hegemonia dels valors de la igualtat en el debat públic ni l'escola ni les famílies no tenen en ells prou influència per evitar que reneguin d’una demanda de justícia tan inqüestionable com la que fa el feminisme?

Al meu entendre el problema és que hem descuidat un agent educador molt potent que té una presència gran i atractiva en les vides dels nens i els adolescents: el terreny de l’oci, el temps de lleure en el qual sembla que els adults no ens hi hem d'immiscir. Els continguts que consumeixen en les hores d’esbargiment representen (i difonen de manera massiva) valors terriblement masclistes, normalitzen la violència contra les dones i colonitzen esferes tan íntimes com la sexualitat. Davant d'aquest panorama les feministes escrivim, analitzem, reivindiquem i seguim treballant des de diferents àmbits, però soles no ho podem fer tot. Necessitem que els mateixos homes assumeixin la feina d'educar en feminisme, que es converteixin en bons referents per als petits. Que contrarestin, en definitiva, amb la defensa clara i decidida de la igualtat, els models misògins que els arriben a través de les pantalles. A ells els escoltaran més que no pas a les que ja han après a veure com a enemigues.