L’educació és un acte d’esperança: la visió del papa Francesc
“L’educació és sempre un acte d’esperança”. Amb aquesta frase breu però curulla de contingut el papa Francesc sintetitzava la seva profunda convicció que l’educació és un mitjà essencial per reduir les injustícies i construir la pau. Per a ell, educar és una manera concreta de creure en el futur, en les persones i en la possibilitat d’un món millor. En un temps marcat per l’individualisme, la incertesa, les desigualtats socials i la cultura del rebuig, el Papa proposa una educació plenament humana.
En la seva particular i planera manera d’explicar les coses, deia que l’educació s’ha de dirigir “al cor, a la ment i a les mans”: al cor per educar els alumnes en la compassió i perquè es commoguin davant el patiment de l’altre; a la ment perquè s’endinsin en el coneixement i la saviesa, i a les mans perquè tot això els porti a comprometre’s i a donar-se als altres. La seva particular recepta sobre l’educació inclou el que ara anomenem “educació emocional”, però no per mirar-se a un mateix sinó per sortir a la recerca i al diàleg amb l’altre, sobretot del més feble: “No és una opció possible viure indiferents davant el dolor. Hem de baixar de la nostra serenitat per alterar-nos pel sofriment humà. Això és dignitat”, ens diu al llibre Fratelli tutti.
En paraules seves: “Educar és apostar i donar el millor d’un mateix perquè l’altre creixi”. És un acte de confiança en les noves generacions, una invitació a implicar-se en el present per sembrar el futur. “L’educació és un acte d'esperança” perquè ha d’apostar per la dignitat de la persona i confiar en la capacitat dels éssers humans per construir un món més just, solidari i fratern. La frase pot semblar dita per quedar bé, però ell la va voler fer compromís en la constitució del Pacte Educatiu Global. Presentat l’any 2019, aquest pacte és una crida a tots els sectors de la societat –famílies, com a principals responsables de l’educació, escoles, governs, joves i mitjans de comunicació– perquè uneixin esforços per repensar i renovar l’educació a escala mundial. La seva visió era crear una aliança mundial. El Pacte proposa posar la persona al centre, escoltar les noves generacions, promoure la dona com a protagonista de l’educació, responsabilitzar la família, fomentar una educació acollidora i inclusiva, repensar l’economia i cuidar la casa comuna. Com diu el Papa: “Per educar una persona es necessita tota la vila”.
Com llegim en moltes de les seves encícliques, el Papa denuncia les crisis que afecten greument el món social. Una de les més profundes és l’individualisme, que separa, aïlla i afebleix el teixit social. També critica la cultura del rebuig, que menysprea els més vulnerables i considera prescindibles les persones que no “produeixen” o no s’adapten als estàndards del sistema. Aquests valors, afirma, tenen un impacte directe en l’educació.
Per a les escoles cristianes el papa Francesc ens ha deixat no només un bon testimoni sinó un repte encoratjador: s’ha d’educar per compartir, no per competir; per col·laborar i no per destacar; per servir i no per consumir. “Cal una educació que eduqui per al servei, per a la compassió i per a la pau”. Ens demana que siguem escoles cristianes que es fonamentin en l’Evangeli com a guia de vida, no com a ideologia. El Papa recorda que “l’educació cristiana és sobretot testimoni” i que ha de ser coherent amb els valors que proclama: amor, perdó, servei i esperança. I, sobretot, atenció educativa als més febles. En un món ferit per la divisió, la violència i el tancament, el Papa proposa que l’escola cristiana sigui “llavor d’una cultura del diàleg, que fomenti el respecte, la trobada i la col·laboració entre pobles i tradicions”. “Només una educació oberta al diàleg amb els altres pot formar persones capaces de trencar les barreres de l’enfrontament i construir ponts de pau”.
Un dels últims encàrrecs que ens deixa és educar en “la cultura de la cura” transmetent uns valors basats en “el reconeixement de la dignitat de cada persona, de cada comunitat lingüística, ètnica i religiosa, de cada poble”. La cultura de la cura s’ha de convertir en “una brúixola per formar persones dedicades a l’escolta pacient, al diàleg constructiu i a l’entesa mútua”.
La visió educativa del papa Francesc és una crida a transformar el món des de les arrels, començant per l’educació. Una educació que no adoctrini, sinó que alliberi; que no separi, sinó que uneixi; que no imposi, sinó que acompanyi. Una educació que, com diu ell mateix, “sigui llum en temps d’ombres i esperança en temps d’incertesa”. Ens quedaran sempre el seu testimoni, alegria i determinació.