Els tractors, a la nit, són naus espacials que avancen. Gegants lluminosos dominants. Aquests dies els nostres extraterrestres terrestres ensulfaten la terra. Amunt i avall. Si t’atures i encetes un diàleg intersideral no t’ataquen. D’aquestes bèsties colossals que valen dos-cent-tres-cents-quatre-cents mil euros en baixen pilots amb mil missions a les mans i als genolls.
Aquest cos d’elit existencial porta lluitant tota la vida pel mateix: la pitjor collita és no sembrar. Sempre mirant les estrelles i el fang. Molts d’aquests pagesos duen trossos d’estrelles dins de la cabina: un banderí, un adhesiu, un clauer… Estelades. Un somni per terra. No és que els pagesos siguin independentistes: és que són naturalment catalans. A un català no li cal ser independentista: ja ho és. Ser català és ser català: no és ser marcià, ni bocí de farigola, ni ou ferrat incandescent escurat. Ser català és tocar de peus a terra perquè només tens aquesta terra. Els que saben que tot gira, que tot dona tombs, que la terra no sap mentir, que cal preparar, sembrar, ensulfatar, collir… sap que ara torna, com sempre, a passar això: paga, que és gata.
Sí, meu-meu. Sí, acceptar que hem perdut l’aposta. A pagar, a afluixar, però a tornar a riure. La frase se la va treure de la butxaca en Pitarra. Dramaturg felí. Gràcies a ell tenim llengua per riure. Es veu que els comando de gatades nocturnes del segle XIX duien dins una saca un gat. Encebaven la gent fent la juguesca que pagaven la ronda líquida a qui endevinés què hi havia dins. Meuuu! Tothom ho encertava, per tant… Paga, que és gata.
Ja hi ha molta gent pagant la decepció, depressió, resignació, cabreig, fúria… d’aquests anys de Procés. Es nota que es vol tornar a riure. A estar alegre. És així. Hi ha un aire. Com el del segon tripartit. Hi ha molta infelicitat plantada que vol collir felicitat.
No només són aquests pagesos que ensulfaten sols i que hi veuen en la foscor. Caldrà ensofrar, ruixar, netejar… Però hi ha ganes de tornar-hi. És la vida. Molts hauran de fer passes al costat, endarrere i sota terra. No només polítics. Professionals de molts àmbits. Grans i joves. Més gent de la que es creu té ganes de tornar a riure. A esbellegar-se, caragolar-se, pixar-se de riure. Hi ha ganes de tornar a ser feliços. Se sent, es veu. Els que viuen tancats als búnquers, sectes, o a les bosses de plàstic, ni ho guipen, ni ho ensumen. Però això és així. Cal xafar el país. Carrer a carrer. Bar a bar. Mocador a mocador. Les sabates de la realitat seran la classe i l’ascensor social.
Hi ha un país que va per una banda i un altre per una altra. No som un sol poble. Cap poble és un sol poble. Cap país és només un únic país. Però només un sembra, cull i enlaira. Aquest nou país que ja es veu (sempre): “¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries…”, escrivia Joan Sales sobre aquell 1931. Catalunya porta anys sent una hipòtesi. Aquí sempre sabem com comença tot i també com acaba tot, per tant…
