02/01/2021

Elogi de l’escola pandèmica

4 min

L’any 2021 no pot ser pitjor que el 2020, sento dir aquests dies. Per si de cas, jo ja no faig pronòstics. Però voldria començar l’any reivindicant l’escola. Crec que no oblidarem mai la tornada a l’escola el passat mes de setembre; hi havia més pors que certeses, però els equips de mestres, tan prudents com il·lusionats, van fer unes rebudes increïbles. En molt poc temps es van refer els grups i els protocols, i criatures de cursos diferents han après a llegir lletra lligada mentre els més grans ja devoraven llibres d’aventures. Va ser obrir les portes de les escoles i desactivar la cantarella habitual sobre mestres i suposats privilegis. Aquest curs els plans d’estudis s’han capgirat i els àlbums s’han omplert de valoracions simpàtiques i anotacions creatives. Una estrella, una rodona o un triangle, i un “t’animo a seguir provant-ho” és tot el que necessitaven les criatures després de tants mesos confinats a casa. Perquè aquest any del que es tracta és de seguir provant-ho, i aquest és també un aprenentatge vàlid per als adults. Estimades filles, viure és seguir provant-ho.

Potser ha servit perquè tots plegats ens relaxéssim amb les habituals fites escolars; al cap i a la fi, quina importància té aprendre les taules de multiplicar un any abans o després? Ara saben fer algoritmes i calcular exponencials intuïtivament; cortesia del virus. Han après que els adults no ho sabem tot, i que viure és improvisar amb responsabilitat. Rentant-se les mans vint vegades al dia (amb llagues visibles a la pell endurida per tant de gel i tant de sabó) han après que és a les seves mans, literalment, reduir riscos de transmissió del virus. Que si es comprometen, la vida col·lectiva funciona millor. Que cal respectar i admirar els mestres, perquè a la primavera i a l’estiu se’ls va enyorar com mai. I que, per molta plataforma i molts continguts globals que hi hagi a internet, la informació de proximitat de l’InfoK, ben editada i contextualitzada, la tenen a l’abast cada vespre.

I les criatures han sabut que ens els estimem per la seva motivadíssima capacitat d’adaptació. En tres mesos, l’escola ha fet uns canvis impensables. S’han jubilat alguns mestres, i n’han arribat de nous. S’han fet els tradicionals dictats en paper i noves fitxes interactives al “classroom”. I han après a cuidar-se, a abrigar-se i a ser polits, perquè tots som vulnerables. A les ciutats, els patis de les escoles s’han ampliat als parcs, als boscos i les places dels voltants. Les finestres de les habitacions, ara ocupades per llargues jornades de teletreball, s’han omplert de crits a l’hora del pati, ensordint l’habitual rumor dels cotxes. Les classes de natura s’han fet a l’aire lliure, i el joc al pati ha estat rotatiu, amb dies de porxo, de sorral, de futbol i de racons, i ha ampliat el repertori del lleure. Les escoles han conquerit espais i racons que difícilment tornaran a cedir quan s’acabi la pandèmia. El canvi ha anat de l’aula (els famosos grups bombolla) a l’escola, i del barri al departament. Però que consti; les petites victòries, els canvis d’hàbit, la motivació renovada i la consciència de grup s’han alimentat des de les aules. Les protagonistes han estat les mestres; i les institucions, les facilitadores. L’estadística diària ens ha parlat de morts, d’ingressats a les UCI, de rebrots i de tocs de queda, però la dada rellevant és el nombre d’alumnes atesos, d’aules i d’escoles que, sense gaires mitjans i des del poc reconeixement habitual, han seguit ensenyant, assumint tota mena de riscos.

Mestres de música, monitors, entrenadors i mestres de suport han fet mans i mànigues reajustant horaris, calendaris i protocols d’accessos perquè els infants poguessin continuar tocant la flauta, jugant a bàsquet o fent ceràmica en horari extraescolar. Un luxe d’actituds que els ha ensenyat, en directe, amb instrucció pràctica i el contacte necessari, que els entorns de treball del present ja són col·laboratius i participats. Que la flexibilitat i el bon humor no són incompatibles, i que la paciència és una virtut que supera la queixa i la resignació.

El proper curs el virus desapareixerà, i amb ell les mascaretes, els protocols i les bombolles. Però ja no podrem repetir aquell mantra pessimista que diu que l’educació és allò impossible de canviar. Les escoles han vençut inèrcies i s’han reinventat. Crec que és just reconèixer els canvis i aquesta feina tan poc reconeguda que és fer de mestre. Queda pendent el tema de la segregació escolar, que és per a mi un dels grans llastos que impedeix la barreja a les ciutats. Però després de l’èxit majúscul, sembla que fins i tot atendre les desigualtats sigui al nostre abast.

stats