LA BORSA O LA VIDA

Elogi de la migdiada / Sant Pol, quina hora és?

El que no s’ha de fer, en cap cas, és posar-se de fons el debat d’investidura d’aquesta setmana

Elogi de la migdiada

El meu avi, per banda de mare, no se’n va perdre mai ni una. Era un addicte a la migdiada. Aleshores en deia 'siesta'. En festiu o en feiner, es feia passar la passió de son de després de dinar d’una manera conscient, entregada. El ritual era sempre el mateix. S’estirava al llit, vestit, descalç i panxa enlaire, i feia un crit perquè algú dels presents li anés a estirar els camals dels pantalons. No suportava que, ben planxat com anava, li fessin arruga a l’alçada dels turmells. Mitja hora de rellotge i era un home nou. Les migdiades del meu pare ja eren molt més espontànies, a contracor... Havent dinat, però, així que s’asseia a la butaca per llegir el diari, quedava amb la boca oberta, les ulleres tortes i 'La Vanguardia' pengim-penjam sobre les cames. Era un cop de cap reparador, gairebé involuntari. El cos és savi, i, en la lluita entre la nebulosa de la son i informar-se de segons què, guanyava la banda natural de la vida. Mai vaig pensar que m’arribaria, això de les migdiades. Les trobava sobrevalorades. Però ara, passats els cinquanta, igual que es cansa la vista i es desgasten les articulacions, de cop i volta també soc víctima de les capcinades de sobretaula. Arribat l’estiu, trobo fins i tot que és un dels plaers de les vacances. Estirat com l’avi, ja sigui al llit o al sofà, el primer truc per a la desconnexió és tenir els peus nus, per sentir una mica d’aire entre els dits. De fons, la tele a un volum baix. Les repeticions rítmiques de les pedalades del Tour conviden a la pau. A falta de bicicletes, els documentals de viatges també ajuden a apagar el motor... Descobrir els boscos de Vermont des de l’aire, o els castells alemanys –vist un, vistos tots– amb un locutor monòton que empeny a la somnolència, suau i tranquil·la. El que no s’ha de fer, en cap cas, és posar-se de fons el debat d’investidura d’aquesta setmana. No només provoca malsons, sinó que –encara pitjor– et pot esguerrar tot l’estiu.

Sant Pol, quina hora és?

Els meus avis, per banda de mare, estiuejaven a Sant Pol de Mar. Molts anys després, m’explicaven la història –no contrastada– que, temps era temps, hi havia un rellotge de sol que s’havia malmès per culpa del mal temps. Per tal que no és tornés a fer malbé, un cop restaurat, van cobrir-lo amb un tendal. Amb l’ombra, lògicament, el rellotge no marcava l’hora del sol i els veïns de les poblacions veïnes del Maresme, quan passaven en tren, feien befa de la intel·ligència local sempre amb la mateixa cantarella: “Sant Pol, quina hora és?”. Avui ja no cal tapar els rellotges de sol perquè no se sàpiga interpretar l’hora. Aquest estiu he trobat tot de nois i noies que, a meitat de l’ESO, no saben llegir un rellotge analògic, d’agulles. Els pregunto quina hora és. Es miren l’esfera, atònits, i en diuen una a la babalà, si l’encerto l’endevino. Arribats en aquest punt, els hauria permès, fins i tot, que en lloc de 'quarts de vuit' em diguessin 'les set i mitja'. Però ni així. De tota la colla, només un d’ells porta un rellotge, digital. La resta diuen que el telèfon mòbil és la seva manera de saber per on passa el dia. I així, a cada bugada anem perdent llençols. Potser són els signes del temps i no cal fer-s'hi mala sang. Insisteixo, però, i pregunto si no els havien explicat les hores del rellotge. La majoria recorda que sí. Tant en català com en castellà o anglès. Els explico l’anècdota del rellotge de sol de Sant Pol. Se’ls en fot. Els dic, aleshores, que hi ha una segona llegenda sobre l’origen de l’expressió. Em remunto al 1714. Després de plantar cara a les tropes de Felip V, la ràtzia contra els santpolencs va ser devastadora. Tant, que fins i tot va fer callar les veus de les campanes, perquè no poguessin tocar a sometent per avisar dels perills. “Sant Pol, quina hora és?”, doncs, era també una manera de recordar la pèrdua de les llibertats de les persones, dels catalans. Ens volen tornar a aturar el rellotge. Sempre som allà mateix.

Més continguts de