TOVALLONS NEGRES

Aturats per la senzillesa

Quin plaer, aquest de cuidar un ésser viu

EMPAR MOLINER
EMPAR MOLINER Escriptora

Passejant nerviosament per la terrassa, amunt i avall, amb el telèfon a l’orella, provo de fer un canvi de tarifa a la companyia elèctrica, però no me’n surto i esbufego, respiro, estic de mal humor.

I vet aquí que –ara comprendreu el punt i a part–, de cop, un ocell de colors se’m posa a l’espatlla. No em moc. Em penso que serà un instant, només, que potser se m’ha posat al damunt atret per la samarreta llampant que duc, i que marxarà. No m’ha passat mai que un ocell se’m posi al damunt i ho visc com un divertit miracle 'prêt-à-porter'. “Tengo que colgar”, li dic a la dona que enraonava amb mi (havia demanat ser atesa en català, però “els agents no estaven disponibles”). Poso el telèfon en mode 'selfie' i ens faig una foto. Camino i no es mou. Em salta de l'espatlla a la mà. No pensa anar-se’n, doncs? Se’m posa al cap.

Entro a casa amb ell. Corrents provo de donar-li aigua. Vol aigua. Però què menja? Què deu ser? Un periquito? És verd, groc, carbassa. Meravellada truco a la família i els amics i els dono la petita notícia. Oh, quina emoció, tots ells. “Deu ser d’algú, haurem de posar cartells”. El món s’atura un momentet. Les preocupacions, els desastres i el cinisme que ens envolten de seguida tornaran. Ara encara no. Què haig de fer? Tothom ja busca a internet: és un agapornis. Se li ha de donar menjar d’agapornis. Vigila el gat (que també és un gat que ens vam trobar), per a ell és un menú degustació. El deixo a la cambra on escric, corro al veterinari. El veterinari em dona menjar d’agapornis, també molt content. Corro a casa amb el menjar d’agapornis. Li dono el menjar d’agapornis. Oh, li agrada molt. No té por, vol menjar de la meva mà. Quin plaer, aquest de cuidar un ésser viu. I penso en la meva filla. Quina alegria quan torni de l’escola. Quan digui: “Mama, ens el quedem!” I son pare: “¿Més matèria fecal a casa?” I jo: “Hem de posar cartells, per si és d’algú”. Tot això, per, anys després, poder dir: “¿Us enrecordeu del dia que vam trobar l’agapornis?”

Més continguts de