Després del teu tuit

Jo també vull ser centrista, Santi, vull ser centrista amb tot el meu cor, vull que els únics radicals lliures del meu voltant siguin els del contorn dels ulls, que es combaten amb vitamina C i D. I no segueixo anomenant vitamines o encara semblarà que estic dient sigles de partits. Ser centrista, que és no ser independentista, és com no ser feminista, com no ser animalista. Un luxe. La gent que és alguna cosa que s’acaba amb ista (excepte modista) lluita o es queixa perquè pateix una situació desigual. I és per això que es veu obligat a no ser mandrós, a no poder viure instal·lat en la ironia, a no poder quedar-se al sofà, a somriure molt i a no riure gens. Ha d’anar demanant permís per passar, perdó, que passo, sí, perdoni? Hola, em deixa lloc? Sí, gràcies, eh? Perdoni, m’està trepitjant, sí, si em deixa...? I si no demana permís i se l’agafa ja vénen els que ho tenen tot, que sempre ho han tingut tot i comencen a dir que amb diàleg tot, que s’ha de dialogar, però que les coses no són d’un segle per l’altre.

Els bascos han triat centralitat? Jo també trio l’òpera si ja he sopat. Si no he sopat, primer sopar. Els bascos no administren engrunes com nosaltres. Si a Catalunya tinguéssim, com ells tenen, el concert econòmic, potser també seríem més “centristes”. Esclar que vull ser independent per no haver de pagar als Borbons, i per poder seguir gaudint de l’escola pública sense un Albert Rivera fotent-me la pallissa amb el trilingüisme que és trilerisme. Però a hores d’ara, sobretot, la vull pels meus compatriotes. Perquè tinguin quiròfans, mestres, carreteres, trens en condicions, tele i ràdio amb pressupost, biblioteques, teatre amb IVA reduït, cuidadors per als que ho necessitin, psicòlegs a l’escola, corredor mediterrani, pagesos i ramaders ben pagats. I òpera, perquè voldrà dir que tothom ha sopat.