Recorda, recorda, recorda...

Sí que hi ha un moment per fer i hi ha un moment per recordar. Però hi ha també el sistema d’aquesta dona, que és anar fent i anar recordant a la vegada. Avui demana llits inflables als veïns per a la festa de pijames de la mossa, que fa anys, mentre recorda el dia aquell, una dècada enrere. “Encantada de coneixe’t”, li va mormolar quan l’hi van posar a sobre. A les fotos totes dues es miren amb un significat que, ara que prepara l’àlbum per regalar-li, veu que se li escapava llavors. En aquelles fotos encara no s’han barallat, decebut, cridat, burxat. Encara no han parlat de coses íntimes, encara no s’han inventat uns personatges absurds amb veus pallasses, ni han plorat de riure imitant l’avi de l’autobús que sempre parla de les seves escaroles. Encara no els han regalat aquell be de peluix que han batejat com a Cubatero perquè és com si fos el més amant de la farra de tot el prestatge de ninots. I sí, ja els han regalat aquell coixí amb cap i mans, però encara no saben que serà el més important de la seva vida, l’amic per llepar a la nit, que encara li cal. No saben que s’enfilaran als arbres i que això les posarà molt eufòriques. I no saben, esclar, que un dia es construiran la cabana.

Avui, esclar, aquesta dona recorda molts moments d’aquells dies. Els plors desesperats de gana. La primera copa de cava després de nou mesos, amb el cotxet al costat. Aquella admiració constant per l’eficàcia de la natura. Quan pensava: “Encara m’hi cabria, a la panxa”. I quan, un dia, finalment, ja no l’hi cabia. I que li va dir: “Ja no m’hi caps, eh?” I els amics que els venien a veure amb samarretes divertides de Bowie i els Ramones, que els deien: “Tot passa molt de pressa”. I va ser veritat, però a mitges. Tot, encara, està passant. El dia d’avui és el dia que recordaran d’aquí deu anys. I ella li dirà que va demanar llits inflables als veïns per a la festa i que al matí en despertar-la li va xiuxiuejar: “Han sigut deu anys molt divertits”.