El rei que no reia

“Torra será inhabilitado por el Supremo por unanimidad y tendrá que dejar la Generalitat”, llegíem al digital que duu per nom El Español. Ha passat com el dia de la Hispanidad, que es veu que durant aquella copa que fan, entre exhibició militar i bel de cabra, ja van anunciar tots els presents, referint-se als Jordis: “Se los llevan para adentro”. Quina frase tan sinistra per a algú que no ha fet res, excepte desconvocar una mani i protegir un cotxe de policia obert amb —que sinistre, també— armes a dins.

Felip de Borbó acaba de demostrar que, tot i la neutralitat que se li suposa (donat que és hereu d’un dictador), té ganes de donar opinió i, si cal, s’encabrona amb el govern del regne que presideix perquè no el conviden a anar a Barcelona a presidir l’any judicial. Li diuen que no hi vagi. I ell obeeix però filtra que no li enrotlla.

Que no vagi a Barcelona i se sàpiga em sembla una maniobra monàrquico-electoral. Si no hi va, sembla que hi hagi perill. Hi haurà qui digui que “el rei no pot trepitjar qualsevol part del seu territori”. Hi haurà qui es pensi que els catalans som tots uns terroristes. Per què no hi va? Perquè té por que el xiulin? Que vagi a Xàtiva i vegi l’amor que hi ha, allà, per l’avantpassat amb qui té més en comú. Un rei, en el món paral·lel dels monàrquics, només pot aspirar a amor i respecte, perquè no ha estat triat. Felip no té això i estic segura que a la família més directa hi té diversos i diverses republicanes. Fa molta vergonya tot això de les amants i les comissions de l’emèrit, però encara fa més vergonya tot això de l’hereu. Què pot oferir al populatxo Felip VI? ¿Virtut, mal humor i fervor pels jutges que no són imparcials? Déu meu, no. Jo al pare el comprenc. Quin sentit té ser rei i no poder tenir amants?