TOVALLONS NEGRES

Poder virar, no poder virar

Ciutadans, a diferència del PP, no pot ni fer veure que vira cap a la concòrdia

Els catastròfics resultats de la dreta a Catalunya (que el PP s’esperava i Ciutadans segurament no) ens fan veure que els votants estem fastiguejats de lliçons, de numerets, de mentides i d’insults. Guanyen els que volen la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats, decidir en pau el futur.

El PP espanyol pot virar cínicament i ja ho ha fet. El PP català simplement ha de tornar allà on era abans de l’arribada de Ciutadans. A l’esperit de Manolo Milián Mestre, per entendre’ns. Catalunya és una nació, i això ho sap fins i tot l’Albiol. Contra la llengua, contra l’escola, contra els mitjans de comunicació, contra els diaris, contra el Parlament no hi tenen res a fer (ni ells, ni ningú). Per exemple, l’Alejandro Fernández (un molt bon polític) pot ser l'Alejandro Fernández que li diu “españolazo” al president de la Generalitat empès per la inèrcia de Casado o pot ser l'Alejandro Fernández que va abraçar la Jenn Díaz el dia que va explicar al Parlament que havia patit violència (a Ciutadans no ho van fer).

Dic això perquè Ciutadans, en canvi, no pot ni fer veure que vira cap a la concòrdia. No pot deixar de buscar brega, embolicar la troca i buscar problemes on mai no n’hi ha hagut si no hi són ells. No pot deixar la confrontació, el mal humor i l’histrionisme, perquè si ho fa, els electors, tant per tant, es poden passar al PSC i al PSOE (que hi ha en Borrell) o a Vox. Si no busquen merder, desapareixen. Al Parlament no parlen amb ningú, i és normal. Han anat tan lluny amb la crispació que no es poden ni permetre una foto fent un cafè o enraonant –ja no dic rient– amb els seus rivals polítics.

Però és sabut que fins i tot espectadors dels abusananos tard o d’hora deixen de trobar tan divertit veure el menyspreu cap a l’ase dels cops. “Va, para”, diuen un dia. Per això, ara, els espanyols es trobaran amb Arrimadas i Rivera al Congrés. Els veuran treure els cartells que aquí ja tenim tan vistos, i que els han provocat, em penso, més mals de panxa i més amargor solitària que diputats.

Més continguts de