Com empitjorar el desastre de l'Iran
Sembla que el canvi de règim és un dels objectius americans de l’atac conjunt dels Estats Units i Israel. La campanya aèria per si sola, però, tot i que és devastadora, és poc probable que provoqui aquest canvi, de manera que sembla que Washington valora si hauria d’utilitzar combatents kurds a l’Iran. Això probablement seria d’allò més contraproduent, tant per als kurds com per a altres aliats dels Estats Units a la regió. També podria fer esclatar el malson d’una guerra civil.
Tot i que el president Trump ha canviat de parer respecte al suport al desplegament de kurds iranians armats, ja que dissabte passat va dir que no volia que es produís, hi ha diversos factors que suggereixen que els plans dels Estats Units i Israel poden anar en aquesta direcció. La regió kurda del país a l’oest ha sigut molt atacada durant la campanya de bombardejos en un aparent intent de debilitar les forces de seguretat iranianes que s’hi despleguen. Els Estats Units també han exercit pressió política per reunir les faccions kurdes. El segon dia de la guerra, Trump va parlar amb destacats líders kurds de la regió semiautònoma del Kurdistan iraquià, considerats aliats dels Estats Units. Segons s’ha informat, els va pressionar perquè permetessin que els kurds iranians armats –que operen des de fa temps des del Kurdistan iraquià– creuessin la frontera amb l’Iran. També hi ha hagut filtracions als mitjans de comunicació segons les quals durant els últims mesos la CIA i Israel han enfortit l’armament dels kurds iranians.
Igual que els kurds que van lluitar contra Saddam Hussein a l’Iraq i contra Bashar al-Assad a Síria, la minoria kurda iraniana ha sigut durament tractada al llarg de la història i fa molt temps que mira d’aconseguir l’autogovern. Arran de la brutal repressió dels manifestants iranians al gener, sis grups dissidents kurds iranians que dirigien operacions des del Kurdistan iraquià s’han unit per primera vegada. Segons aquests grups, volien valorar la proposta d’unir-se a la lluita amb la condició que els Estats Units imposessin i fessin respectar una zona d’exclusió aèria per protegir les tropes kurdes. Sens dubte els kurds iranians també voldran que els Estats Units els ofereixin garanties polítiques més sòlides respecte a una autonomia, sigui quina sigui la situació de l’Iran després de la caiguda del règim.
D’entrada, sembla plausible que un desplegament kurd iranià pogués ajudar els Estats Units i Israel a debilitar el règim i fer-lo caure. Els kurds de Síria, amb el suport dels Estats Units, van ajudar a erosionar el poder del senyor Assad, van col·laborar en la lluita dels Estats Units contra l’ISIS i van aconseguir controlar un territori ric en petroli. Els kurds iranians podrien adoptar un pla similar en una regió de l’Iran que és rica en minerals i utilitzar la seva terra com a refugi segur per llançar atacs terrestres contra les forces de seguretat iranianes de la regió adjacent. Si els Estats Units i Israel despleguessin les seves pròpies tropes terrestres, tal com s’ha plantejat, podrien utilitzar les posicions kurdes com a zona de seguretat des d’on operar.
Els beneficis que els kurds iranians aconseguirien a curt termini, però, corren el risc de capgirar-se, ja que no tenen cap garantia que Trump –com va demostrar a Síria, quan va retirar el suport als kurds– no renuncï a les seves aspiracions d’autogovern. Els Estats Units van fomentar un aixecament dels kurds contra Saddam Hussein a l’Iraq després de la guerra del Golf del 1991, però quan Hussein va esclafar la rebel·lió no van donar-los suport.
Igual que passa a Turquia, fa molt temps que l’Iran tracta els grups armats kurds com a terroristes. En les protestes del gener arreu del país, els enfrontaments mortals a la regió kurda de l’Iran van fer que semblés una zona de guerra. Si Teheran perd el control sobre aquesta part del país, és probable que utilitzi munició pesant de llarg abast, és a dir, míssils i drons, per atacar els kurds.
Com tots els altres iranians, els kurds mereixen legítimament un lloc en el futur del país. Tanmateix, el suport nord-americà i israelià també perjudicaria sens dubte les possibilitats de cohesionar una oposició exiliada fracturada. La simple perspectiva que Trump doni suport als militants kurds podria empènyer alguns iranians a unir-se al voltant de la bandera i afluixar la seva oposició al règim als carrers de l’Iran.
En el pitjor dels casos, amb aquesta dinàmica emergent es corre el risc d’abocar el país a una guerra civil ètnica, sobretot si altres minories iranianes, com els turcs àzeris a la frontera amb l’Azerbaidjan o els balutxis del costat del Pakistan, inicien una resistència armada. Això segons com acceleraria el col·lapse de l’estat iranià, que podria ser un objectiu nord-americà i israelià, tenint en compte els recents bombardejos d’infraestructures crítiques com ara instal·lacions petrolieres i plantes dessalinitzadores d’aigua.
Trump també soscava els interessos de dos aliats regionals dels Estats Units. La regió de l’Iraq dominada pels kurds, que acull els grups dissidents iranians, ja han sigut objectiu de l’Iran i de grups iraquians aliats amb ell en els últims dies. Aquests atacs han aturat part de la producció de petroli al Kurdistan iraquià, incloent-hi les operacions que dirigeix una empresa nord-americana.
Una revolta kurda iraniana també podria fer moure fitxa a Turquia, que limita amb l’Iran. El Partit Vida Lliure del Kurdistan, el grup kurd més armat de l’Iran, està estretament vinculat al Partit dels Treballadors del Kurdistan, amb seu a Turquia, una organització que Turquia considera un enemic acèrrim. Un esclat de la militància al país veí sens dubte soscavarà el fràgil procés de pau actual entre Ankara i la seva població kurda.
Segurament Turquia pressionarà la Casa Blanca perquè no articuli el suport a una ofensiva terrestre kurda a l’Iran. Si la situació dins de l’Iran empitjora, Turquia es podria veure empesa a mobilitzar el seu exèrcit contra els kurds que lluiten a l’Iran per una qüestió de seguretat nacional. Els kurds iranians patirien, i això situaria els Estats Units i Turquia, dos aliats de l’OTAN, en bàndols oposats de la guerra.
Cal sospesar si les possibles recompenses justifiquen aquests enormes costos.
El risc continua sent que, després que deixin de caure les bombes, els Estats Units i Israel donin suport a grups ètnics i els armin perquè s’aixequin contra una república islàmica debilitada. Sembla que Trump ho entén, perquè recentment ha reconegut que el mapa de l’Iran “probablement no” tindrà el mateix aspecte després de la guerra. Però un desenllaç així tacaria radicalment la reputació dels Estats Units per a unes quantes generacions d’iranians.
El president Trump hauria de renunciar a aquesta aposta temerària i centrar-se a trobar una sortida política abans que els Estats Units perdin el control sobre el desenvolupament d’aquesta guerra.
Copyright The New York Times