Enfonsar-se com pedres

L’escut de la Generalitat va ser l’únic símbol que va emmarcar l’encaixada de mans entre el president Illa i el president Puigdemont. El reconeixement de la institució, recuperada després de la suspensió de l’autonomia, pels líders del PSC i de Junts per Catalunya és una bona notícia. L’escut i dos ficus tristos, cap bandera per no irritar ningú.

Després dels fets del 2017, la Generalitat va ser qüestionada des de l’espanyolisme i l’independentisme més rigorosos. El PSC va donar suport a la suspensió de l’autonomia i el mateix expresident Torra va qualificar la institució "d’obstacle per a la independència", com si fos una gestoria. Avui ningú no posa en dubte que la Generalitat és el gran instrument per a la defensa del país, i aquesta no és una qüestió menor.

La reunió d’Illa i Puigdemont és una bona notícia per als que volen fer política i per als ciutadans, que veuen com el món canvia profundament i acceleradament sense esperar ningú. I ningú és ningú, com comencen a saber els veïns francesos, immersos en una crisi econòmica i política irresoluble. L’ambient està enrarit en una Europa on l’extrema dreta avança, els Estats Units actuen de manera arbitrària en l’àmbit comercial desestabilitzant el comerç internacional, l’envelliment i la immigració canvien la societat, la intel·ligència artificial impactarà sobre el mercat laboral i l’estat del benestar és difícilment sostenible. Els mals resultats de l’escola i les tensions en la sanitat, quan s’hi inverteixen més diners que mai, són la mostra més visible que les costures del sistema de protecció social estan a punt de rebentar.

Per a Puigdemont, la reunió de Brussel·les és el reconeixement que exigia, l’amnistia política que reclamava mentre continua a l’exili. Per a Illa, una condició necessària però no suficient per explorar acords que permetin la supervivència del govern de Pedro Sánchez, i en l’àmbit intern el reconeixement de Puigdemont que el president de la Generalitat és avui socialista i té plena autoritat institucional.

Per als socialistes, la fotografia contribueix a anar desinflant l’efecte Puigdemont, però no se sabrà quin és el seu capital polític fins que l’amnistia sigui completa i l'expresident torni a Catalunya. El retorn de Puigdemont amb honors no és un detall de protocol; serà el tancament definitiu d’una etapa marcada per la incertesa, la provisionalitat i un lideratge emocional, indiscutit, alimentat per la injustícia de la repressió.

Mentrestant, Junts per Catalunya s’equivoca ajornant el repte de la reconstrucció. Una formació que va néixer de la urgència i de l’hegemonia personal de Puigdemont necessita avui una recapitalització humana i política evident. No es tracta únicament de reorganitzar les sigles, sinó de dotar-les de contingut, de relat i de lideratges que vagin més enllà del record permanent del passat i el fracàs del projecte del 2017.

En aquest context, la sortida del partit i del Parlament de l’exconseller d’Economia Jaume Giró posa en evidència les tensions internes d’una formació que ha ofegat el debat i on les crítiques a l’estratègia política es fan en privat i les decisions es prenen de manera unipersonal i es comuniquen a una petita càpsula de no més de quatre persones de gran confiança del líder. La carta de comiat de Giró és demolidora quan assegura que els dirigents de Junts anteposen els interessos de partit als interessos del país.

Sense lideratges nous, que tinguin credibilitat i capacitat d’interpretar el país d’avui i el que ve, Junts corre el risc de convertir-se en irrellevant. Avui la seva força és la capacitat d’influència sobre el socialisme espanyol, però tindrà difícil renovar-la si no hi ha un projecte clar dirigit al sobiranisme de centre liberal. Ideològicament, avui és una amalgama heterogènia que desconcerta molts dels seus votants i no pocs dels seus alcaldes. El cicle es tanca, i només la política –entesa com a exercici de responsabilitat i visió de futur– pot obrir-ne un de nou. Els efectes de la injustícia són finits i els electors esperen propostes en uns temps d’incertesa.

Com escrivia Bob Dylan, els temps estan canviant: "Admeteu que l’aigua que us envolta va pujant. I accepteu que aviat estareu xops fins als ossos. Si el temps val per a vosaltres, és millor que comenceu a nedar o us enfonsareu com pedres, perquè els temps estan canviant".