Els enviats especials

Un enviat especial té sentit si el lloc de la notícia és una festa, una celebració, una efemèride. En aquest cas és divertit, dona “color”, preguntar als anònims, ser allà sentint la seva emoció. “I vostè quant fa que s’espera per veure el seu ídol?” Si és una catàstrofe, no en té gaire. Abans, quan no hi havia càmeres, l’enviat especial explicava la guerra, la treva i els plors de les víctimes. Era els “ulls” dels que volien informar-se. Ara, que els periodistes dels programes “trepitgin el terreny” només fa que enllotar el terreny, perquè són molts i tots volen el mateix. Les càmeres, totes al mateix lloc, ens ensenyen el mateix. Que vint periodistes preguntin vint vegades a tal artista qui li ha dissenyat el vestit és comprensible. Però no ho és que vint periodistes preguntin vint vegades a la mateixa supervivent com van ser els minuts previs a la tragèdia. Quin sentit té un plató allà, al lloc dels fets? No ajuda a informar, ajuda només a alimentar. Volem veure ferralla, gent plorant, restes d’efectes personals per terra, persones que parlen de “sort” (que són induïdes a parlar de “sort”). I ens volem afectar del tot sincerament.

En una situació així, amb tota la premsa buscant un forat per “informar des del terreny”, tampoc té sentit que els governants —en aquest cas, Pedro Sánchez— presumeixin de la bona comunicació que hi ha hagut amb les famílies de les víctimes i els informadors. D’acord, no n’hi va haver, de comunicació, en el cas fatídic de la dana de València, però que n’hi hagi en aquest cas no és motiu de presumir: no cal dir-ho, no és educat. Un familiar que estigui veient la tele, què ha de fer, si surt un president presumint del fet que l’ha informat? Kapuscinski deia que el bon periodista era el primer en arribar al lloc dels fets i l’últim a marxar. Però això era abans dels programes d’entranyes. Ara no hi ha últim a marxar, perquè hi seran sempre, sempre.