Els equilibris de Bartomeu abans d’una final de Copa incòmoda
BarcelonaEl Barça és tan complex que sota una sola paraula s’hi amaga tot un món no sempre fàcil d’entendre. Quan el 1969 Manolo Vázquez Montalbán va titular un article “Barça! Barça! Barça!”, repetint tres cops aquesta paraula, era una manera de dir moltes coses sense verbalitzar-les. Eren temps de censura. Quan calia dir “Som el que som i representem el representem”. Sense dir què som ni què representem. Quan el president Bartomeu anuncia un tifo a la final de Copa on es llegirà “Barça! Barça! Barça!”, també diu moltes coses sense verbalitzar el que vol dir: demana a l’afició que s’animi l’equip, demana a Madrid que es respecti Catalunya i demana que no es xiuli l’himne espanyol. Josep Maria Bartomeu ja fa mesos que sap que no podrà quedar bé amb tothom. Faci el que faci, rebrà crítiques. La via Bartomeu consisteix a no moure’s gaire d’una posició central. Ara un pas cap a la dreta, ara un pas cap a l’esquerra. Negociador com és, vol tenir sempre un argument a prop per defensar-se, sigui criticat des de la graderia o des dels despatxos de la Federació Espanyola de Futbol. És una de les gràcies de dir moltes coses sense verbalitzar-les. Et permet fer equilibris per evitar sancions o problemes a Madrid, defensant a la vegada que ets un president compromès a casa. Ho ha deixat clar demanant que el dret a decidir sigui respectat. Bartomeu s’ha convertit en un equilibrista coherent amb la seva línia. Té potestat per fer-ho, va ser votat pels socis. I cal agrair que parli, fent una declaració pública parlant de polítics empresonats -no pas de presos polítics- i escollint el “Barça! Barça! Barça!” abans d’una final incòmoda. A qui demani reivindicació, li recordarà que és un homenatge al Montalbán combatiu. A qui li demani que no parli de política, li dirà que ha apostat pel nom del club i no pel color groc. La llàstima, però, és que Vázquez Montalbán no tenia interès a quedar bé amb tothom. Deia les coses ben clares. Bartomeu prefereix que tothom s’enfadi una mica amb ell, però sense que li retirin la paraula. És un equilibrista dels discursos.
