Errors de Pujol (2014)

Article de Manuel Cuyàs (Mataró, 1952 - Badalona, 2020) a El Punt Avui (26-VIII-2014). Avui fa un any de la mort d’aquest periodista que va col·laborar en la redacció de les memòries de Jordi Pujol. En la seva secció diària Manuel Cuyàs excel·lia al mantenir la tradició noucentista dels cronistes atents als detalls en els actes culturals i socials als quals assistia.

L’“error original” de Jordi Pujol, error ara elevat al rang de delicte o presumpte delicte, va ser la poca atenció que va projectar sobre les maniobres de diners que es feien a casa seva. La gent no entén que això pugui passar però jo, que conec el personatge i la seva obsessió unidimensional per Catalunya i la política, me’n faig perfectament el càrrec. Tampoc es va preocupar gaire pels estudis dels fills, i s’acusava de no haver assistit al part de la filla petita perquè en aquell moment era de viatge oficial. Tots els sants i aniversaris familiars li passen per alt, i si sap quants néts té no en recorda tots els noms. La memòria prodigiosa la reserva per a altres coses. Si durant el seu mandat Catalunya va ser un patriarcat, a casa seva va ser vigent la figura contrària del matriarcat. Si en política no delegava res, l’administració de la llar la va deixar en altres mans. Algun moment va saber que s’hi ventilava roba poc neta, però va funcionar l’“ara no toca” dilatori. En aquest punt, l’error o pecat “original” es va revenxinar. El segon error de Pujol és el comunicat inculpatori, que el deixa sense defenses. Quan se sent atrapat veu arribada l’hora d’“expiar” l’absentisme familiar que ha practicat i es carrega la creu de les culpes de la dona, dels fills i també del seu pare, que la germana nega. El discurs pujolià en aquest paper és anacrònic: la gent d’ara no entén de pecats originals, expiacions ni redempcions i per tant el “sacrifici” queda circumscrit a la família. Fins i tot diria que la família tampoc no l’ha entès, com em sembla que no ha entès mai el Pujol polític i les seves altes responsabilitats, si no era per aprofitar-se’n. Sense el comunicat i amb la justícia fent el seu curs, a Pujol, li hauria tocat la part de culpa que li correspon però no tota, com ell ha volgut. I, tal com demana al final del paper, s’hauria pogut “destriar”. Destriar el delicte monetari de l’obra feta i la responsabilitat de cada un del nucli familiar. El tercer error és haver confiat la defensa en l’advocat del seu fill gran, primer interessat a barrejar-ho tot. Les maniobres pròpies d’un picaplets amb els bancs andorrans no les entén ningú i amenacen d’enfonsar Pujol del tot després d’haver dit que es posaria a disposició de la justícia. L’actitud de marit i pare complaent no pot anar tan lluny. Pujol també es deu als que li han fet confiança, i aquests volen “destriar” i saber exactament què correspon a Pujol i què no. Aquí li cal el “mecagoencony ” que proferia l’avi Soley mentre aparellava els cavalls a l’era de la masia de Premià de Dalt i que ell ha practicat en la política però no a casa.