“Amb la nostra potència de foc, podem destruir qualsevol exèrcit. Aquí la fem servir contra els arbres i la brossa”
Un anònim soldat americà de la Guerra del Vietnam
Afinals dels seixanta la meva família es va instal·lar per segona vegada a Madrid, però cada any anàvem a Barcelona a passar el Nadal amb els avis paterns. Amb el meu germà ens refugiàvem al pis de sobre, on vivien uns cosins. Al seu dormitori, any rere any, em trobava, enganxat amb xinxetes en un plafó de suro, un retall de diari amb un article titulat “ Ajedrez contra go en Vietnam ”. El llegia cada any. L’autor hi opinava que en aquell conflicte s’enfrontaven dues concepcions de la guerra, i que els americans creien que l’estaven guanyant quan potser l’estaven perdent, perquè l’enemic feia servir una estratègia molt diferent.
No va ser fins que vaig anar a estudiar als Estats Units que vaig poder adquirir un joc de go, aprendre a jugar-hi i comprovar fins a quin punt l’autor d’aquell article (que no he pogut localitzar) era lúcid. Com tothom sap, en el joc d’escacs s’enfronten dos exèrcits cada un dels quals està integrat per peces de valor i capacitats molt diferents. Els jugadors tracten d’eliminar peces del contrari sacrificant-ne les mínimes possibles per tal de crear un desequilibri de potència i de posició que permeti donar el cop de gràcia, i la partida acaba quan un dels jugadors aconsegueix donar aquest cop, que consisteix a eliminar una peça concreta de l’exèrcit rival.
El go és també un joc en què, en un tauler, s’enfronten dos exèrcits. Tanmateix, totes les peces de cada exèrcit són idèntiques, l’objectiu de les escaramusses no és eliminar peces contràries sinó controlar espais, la partida acaba quan totes les peces estan col·locades, i el guanyador és el jugador que, en aquell moment, domina més territori.
A la Guerra del Vietnam, efectivament, els americans es van concentrar a destruir, sobretot a base de bombardejos aeris, aquells elements que consideraven fonamentals per als exèrcits enemics: dipòsits d’armament, rutes d’avituallament i concentracions de tropes. De fet, tota la guerra van estar provant de localitzar i destruir un quarter general que no existia, i van estar preparant un enfrontament convencional en camp obert que els permetés utilitzar els tancs i altre armament convencional que tenien estacionat. L’enemic (l’exèrcit nord-vietnamita i el Vietcong) va executar diverses ofensives convencionals (començant per la del Tet), però, malgrat un cert èxit psicològic, en totes el balanç de baixes els va ser catastròfic. Aquests desastres van ser enganyosos, perquè, simultàniament, van ser capaços de portar a terme, amb una enorme tenacitat, la sistemàtica penetració en les zones rurals del Sud, i construir-hi una xarxa dispersa, omnipresent i indestructible de posicions, dipòsits i informadors. A la llarga, va ser aquesta xarxa la que els va proporcionar la victòria.
Cada cop que El Mundo informa d’una investigació policial contra un dirigent de Convergència o de la seva família (i amb independència de la seva credibilitat), cada cop que la Sra. Sáenz de Santamaría es manifesta sobre el procés català, cada cop que el govern espanyol, el Consell d’Estat o el Tribunal Constitucional prenen un acord sobre aquest tema, cada cop que se suggereix la intervenció de la Fiscalia de l’Estat, cada cop que els portaveus oficiosos parlen del “deliri de Mas”, cada cop, en definitiva, que comprovo que l’acció de l’Estat es concentra a escapçar el moviment independentista; cada cop que descobreixo al carrer una fràgil parada de l’ANC atesa per un parell de voluntaris, cada cop que coincideixo amb la no menys fràgil Muriel Casals, presidenta d’Omnium Cultural, cada cop que comprovo la capacitat de sacrifici de ciutadans que havien sigut anònims i que aspiren a tornar a ser-ho (Eduardo Reyes, de Súmate, em diu que en els últims deu mesos ha fet 270 intervencions públiques!), cada cop que comprovo que milers de catalans de tota mena estan disposats a enfundar-se una samarreta i col·locar-se disciplinadament en un indret concret del territori i a dipositar una papereta amb un format estrambòtic en una urna de cartró, cada cop, en definitiva, que comprovo que el moviment independentista es basa en l’entusiasme popular; cada cop que veig això penso que també en el tauler català n’hi ha uns que s’ho prenen com si es tractés d’una partida d’escacs i n’hi ha altres que s’ho prenen com si es tractés d’una partida de go. No tinc cap dubte que cada atac frontal que plantegin els segons acabarà en una catàstrofe, però tampoc no en tinc que, si són prou tenaços, guanyaran la partida abans que els primers n’hagin entès les regles.