Escola pública i concertada: què uneix les mobilitzacions?

Estem vivint unes setmanes intenses de vagues, mobilitzacions i acords en educació. En el sector hi ha preocupació, incertesa, cansament, però també compromís, entusiasme i una obstinació admirable per no deixar de fer escola.

Milers de professionals de l’educació han sortit al carrer. Les vagues els han donat altaveu per expressar el seu descontentament per les condicions salarials, laborals i organitzatives del sistema educatiu. Ha estat un temps de reivindicacions clares: més recursos per fer realitat una escola inclusiva, menys burocràcia, reducció de ràtios i millores salarials. El Govern ha arribat a un acord amb alguns sindicats, però el debat i les mobilitzacions a l’escola pública continuen.

També s’han fet reivindicacions pròpies a les escoles concertades. Per primera vegada, les famílies, els sindicats i les patronals s’han aliat perquè les seves demandes es tinguin en compte. Perquè l’infrafinançament històric de la concertada no cobreix el cost real de l’alumnat i això posa en risc la sostenibilitat dels centres i la gratuïtat efectiva per a les famílies. L’acord recent per a la millora del finançament de la concertada és un pas decidit per al seu reconeixement com a part estructural del servei educatiu.

Podria semblar que són lluites diferents. Però, si ho mirem de prop, el que està en joc és el servei d’educació a Catalunya, i la qualitat i l’equitat del sistema educatiu. Sobre el terreny, els mestres comparteixen alumnat, territori i reptes socials. Quan comença la classe, el que importa no és la titularitat del centre, sinó la necessitat de l’alumne. I quan l’interès de l’alumne es posa al centre, pública i concertada cooperen. En molts municipis, les comissions de planificació, els plans educatius d’entorn i les taules locals contra la segregació impliquen centres de totes dues xarxes per distribuir matrícula viva, coordinar recursos i impulsar projectes comunitaris. Davant dels problemes concrets —la vulnerabilitat creixent, la complexitat a l’aula, les transicions educatives, l’abandonament escolar—, s’imposa una responsabilitat compartida i una governança col·laborativa.

El que està en joc és el dret a l’educació i els recursos per fer-ho possible. Un dels lemes de les manifestacions va ser “Eduquem el futur amb recursos del passat”. També es llegia, a les pancartes, que “La vocació no justifica la precarietat” i que “La vocació no paga les factures”.

Parlem-ne, de la vocació, perquè aquests dies m’ha colpit una imatge: l’abraçada entre dues mestres. Un gest íntim i emotiu que vaig presenciar en una formació gairebé amb pudor, com si hagués entrat sense avisar en un espai sagrat. S’abraçaven després de reflexionar, a proposta meva, en un claustre de primària, sobre el perquè de ser mestres. Què t’ha portat fins aquí? Què et mou? Quines persones i moments han estat decisius en la teva trajectòria?

L’abraçada expressava que, més enllà de les nòmines insuficients, de la burocràcia asfixiant i dels models de finançament, hi ha una història personal que explica cada vocació i la convicció profunda que, en educació, cada gest compta i pot canviar una vida. Hi havia consciència compartida de la dificultat i, alhora, del privilegi de ser mestre. La percepció que educar és una feina exigent, sovint poc reconeguda, però profundament transformadora. La vocació docent no pot ser l’excusa per precaritzar la feina de ningú, però tampoc és un detall accessori. La professionalitat docent no s’oposa a la vocació: la fa possible i la sosté.

En aquest debat, però, sovint queda massa fora de focus el paper clau de les direccions escolars. En un moment en què es negocien condicions i canvis amb els sindicats, és un greu error menystenir la professionalitat de qui lidera els centres. Retallar autonomia o capacitat de decisió a les direccions no reforça el sistema: el debilita. Perquè un bon director o directora és, sobretot, qui crea les condicions perquè els docents treballin amb sentit, confiança i motivació. El benestar i la qualitat docent es construeixen des del lideratge dels centres. En aquest sentit, la governança a la pública i la concertada és molt diferent, i posa en perill la millora proclamada de l’escola pública.

La vocació docent és el cor que fa bategar el sistema; per això, cal parlar-ne. Sense mestres compromesos amb el que fan no hi ha reforma que aguanti ni pressupost que salvi res. Si volem un país que posi l’educació al centre, necessitem finançament just i condicions dignes, però també governança intel·ligent. I per fer-ho possible, cal un lideratge de les direccions i un projecte educatiu de centre que permetin fer créixer i cuidar la vocació, perquè l’escola es construeix amb professionals que, malgrat tot, continuen creient que educar val la pena.