Escriure és pensar
Karl Kraus s’estava morint quan es va assabentar que els japonesos havien envaït Manxúria. “Res d’això s’hauria esdevingut –va exclamar– si haguéssim estat més estrictes en l'ús de la coma”. No diré jo tant, però sí que crec que no hi ha manera de desenvolupar el pensament crític ignorant l'ús de les conjuncions. Estic molt d'acord amb Antoni Capmany: “Qui no sap llegir i escriure, mai no parla de pensat”.
La lectura té defensors fins i tot entre els al·lèrgics a la lletra impresa. Hi ha més reticències amb l’escriptura, possiblement perquè no hi ha activitat intel·lectual més complexa, exigent... i fructífera per a qui vulgui pensar pel seu compte i es resisteixi a seguir les ordres d'una màquina (de la IA). No hauríem de privar els nostres alumnes, doncs, d'una competència tan valuosa.
El “pensament crític” no es nodreix de la impaciència de la meva opinió, sinó de la implacable disciplina de la redacció. Hauríem de ser conscients que escriure no és una cosa que passa després de pensar. Al contrari: l'acte d'escriure és el pensament en acte. Escriure ÉS pensar. Sovint no sabem què pensem realment fins que ho escrivim.
Quan ens posem a escriure creiem saber com desenvoluparem una idea, però el procés escriptor té una certa autonomia que ens suggereix contínuament alternatives impensades. En escriure sempre ens trobem entre cruïlles de sentit. L’escriptura és un fenomenal esperó d’idees. Cal prendre-la, doncs, seriosament. Com deia Schopenhauer, escriure amb negligència és reconèixer d'entrada que no concedim un gran valor als nostres propis pensaments. No s'hauria d'admetre cap al·lèrgic a l’escriptura a l'ofici de mestre.
Gràcies a l'escriptura coneixem millor el que pensem sobre una qüestió, descobrim noves idees i les posem a disposició de la nostra ment, progressem llançant la mirada cap endavant (per preveure el que escriurem) i cap enrere (per preservar la unitat del nostre text). Cada paraula és un brunzir d’insinuacions que ens tempta i sovint ens desconcerta, perquè ens obre a l’impensat del nostre pensament. A vegades, seguint la temptació, escrivim una frase que contradiu el que havíem assegurat en un paràgraf precedent. Aquest és el moment d’aturar-nos i interrogar-nos sobre la nostra coherència. "L'escriptura és l'art de fer pensar", afirma Alberto Manguel.
Qui cregui que l'objectiu de l'educació és desenvolupar el seu potencial humà, no pot llogar la seva autonomia intel·lectual a la IA. La IA, en cap cas, és millor que tu a l'hora de desxifrar el que realment penses. Els alumnes que davant d'un full en blanc no saben què fer són intel·lectualment minusvàlids. La maduresa de la nostra veu interior es conrea amb la punta d’un llapis cada vegada que ens força a girar l’ànima cap a ella mateixa.
L’escriptura ens ajuda a desenvolupar les possibilitats superiors esbossades al nostre esperit i fer-nos una mica més complexos. En aquesta “mica” es troben les claus del descobriment, els matisos del món i de l’ànima.
Les tecnologies són pròtesis antropològiques que realitzen i amplifiquen el que podem arribar a ser. Ens ofereixen admirables possibilitats de desenvolupament de les nostres capacitats natives, però avui és ja evident per a qui tingui ulls que un aprenentatge eficaç requereix un ús de les eines tecnològiques que doni suport al coneixement intern, però sense reemplaçar-lo. Sense interioritat no hi ha cap possibilitat de trobada personal amb la realitat. La IA és una eina que ens pot fer creure que tenim superpoders, però per això mateix pot estimular la nostra mandra metacognitiva. Les activitats escolars en què amb més rotunditat està creixent aquesta mandra són les que tenen a veure amb l’exercici disciplinari de l'autocorrecció.
La pitjor de les ignoràncies, deia Sòcrates, és creure saber el que no se sap. Però com aconseguim una imatge fiable de la nostra ignorància? Temo que la nostra ignorància és sempre inabastable, però si en algun domini ens podem fer una idea, encara que sigui borrosa, dels nostres límits, és en l’escriptura, que és el diàleg interioritzat amb nosaltres mateixos. En el procés d’aquest autodiàleg ensopeguem contínuament amb els nostres límits, però ho fem sense espectadors aliens i, per tant, sense cap necessitat d’amagar-nos darrere de màscares d’una fingida autosuficiència.
Cedeixo la darrera paraula a Tom Waits: "El món és un lloc infernal i la mala escriptura està destruint la qualitat del nostre patiment. Abarateix i degrada l'experiència humana, quan l’hauria d'inspirar i elevar".