Esperança i tradició (1962)

De l’article de Jaume Bofill i Bofill (Barcelona, 1910-1965) a la revista Cristiandad (n. 381, 1962). Avui fa seixanta anys de la mort d’aquest filòsof, jurista, catedràtic i industrial. Era fill de Jaume Bofill i Mates, polític, periodista i poeta (amb el pseudònim Guerau de Liost). Bofill i Bofill, catedràtic de metafísica, va fundar i dirigir a la Facultat de Filosofia i Lletres una revista de referència: Convivium. Màxim exponent català de l’escola tomista, Bofill va convidar a fer cursos a Barcelona professors europeus del nivell de Gadamer i Rhaner, entre altres. Va acollir filòsofs represaliats, com Josep Maria Calsamiglia. L’any 1969 es va crear la Fundació Bofill en reconeixement d’ell.

[...] La tradició és “memòria” dels pobles, si en la memòria connotem la dimensió energètica, de tenacitat, de força, activa. És (si és lícit parafrasejar una locució famosa d’Aristòtil) un “seguir essent ço que s’era”, com a predeterminació, afegiríem, de ço que serà. La tradició no és “lògica” o “racional”; no és un “argument”, sinó una “força”. Es mama amb la llet materna, es contagia en aquell primer somriure que obrirà a l’infant del Pollio virgilià [poema sobre un naixement que profetitza un futur de pau i prosperitat] la possibilitat d’una futura convivència amb els déus i deesses. S’inscriu –per les faules, pels aforismes, pels “nursery ryms”, per les festes i ritus– en el fons subconscient de l’individu i de la col·lectivitat. Perpetua actituds, constitueix llinatges. Està arrelada en la pròpia força generativa; es lliga, amb un jurament prestat amb la mà sota la cuixa del pare, a la terra i a la nissaga. Manté la fidelitat als amors i als odis; vincula els homes a vida i mort per llur comunitat genealògica. No tolera la raó racionalista, la filantropia edulcorant, ja que una i altra la dissolen: viu d’una autoritat que lliga les generacions; que possibilita tota la delicadesa d’amistat entre el vell i l’infant, la dialèctica entre el pare i el fill que fou rebut, en néixer, sobre els genolls, en reconeixement de la seva “genuïnitat”. Per això la tradició, en tant és versió al passat i profunditza en la història en quant troba allí el fonament de la futurició. La tradició és esperança. […] En diversos passatges del seu llibre La espera y la esperanza i, en concret, en parlar de Sant Agustí, Laín Entralgo aproxima memòria i esperança. [...] La “memòria de futur” de Sant Agustí es funda sobre un preconscient que és l'“esperança” mateixa, ontològicament entesa. […] L’esperança, entesa en el seu nucli originari, és un transcendir (per virtut pròpia o prestada) la contingència temporal; és la tradició en tant que projectada al futur. Treu mestratge del passat; però no per un argument, que no podria ésser altre que un argument –inconcloent– d’analogia: sinó perquè el passat m’ha donat consciència d’una força que sento encara operant i jove en mi (aquella “força tranquil·la” que diu Costa i Llobera en la seva oda a Horaci) i em fa encarar-me amb serenitat a l’amenaça de tota futura contingència. Aquest és el “magisteri” de la Història, “magistra vitae”, aquest és el missatge de la vellúria; ja que la missió dels vells és confortar, en els joves, l’esperança. On la raó no conclou, l’esperança espera. Més: l’esperança salta per damunt, no sols de la carència de raons, sinó de raons que eventualment se li oposin, acusant-la de temeritat o de follia. L’esperança espera contra tota esperança: és la resposta de la fidelitat a la fidelitat. [...]