D’Andreu Avel·lí Artís ‘Sempronio’ (Barcelona, 1908-Sitges, 2006) a La Vanguardia (7-VII-1988). Traducció pròpia. En la seva secció “Autoretrat a dos”, Sempronio conreava una fórmula original d’entrevista breu amb una personalitat del món de l’art. En aquest cas, amb Eugènia Balcells (Barcelona, 1943-2026), artista visual de projecció internacional que va morir avui fa nou dies. Balcells excel·lia en la producció d’obra audiovisual configurada des d’una potent inspiració artística conceptual. Va col·laborar en una de les edicions especials de l’ARA. Tenia la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura. Il·lustració: apunt dibuixat per Eugènia Balcells durant la conversa amb Sempronio.
Els cabells deixats anar sobre les espatlles, una túnica que s’arrossega per les catifes, camina l’artista Eugènia Balcells descalça per l’estudi. -Li sembla malament? -articula. -No em sembla ni bé ni malament. Només faig constar aquests detalls fútils per compensar el sintetisme del seu autoretrat. -L’ull que hi ha al dibuix és el meu -em tranquil·litza, assenyalant a la postal el lloc destinat a enganxar-hi el segell [imatge adjunta]. M’apropo el dibuix, em fixo en els ulls, els comparo amb el del dibuix. No caldria explicar que durant la conversa ha estat franca amb mi. -És molt difícil trobar idees -diu. ¡Tot i que, en aquesta qüestió, ella pot considerar-se ben proveïda! Em mostra una doble pàgina de la revista Life dedicada al centenari de l’estàtua de la Llibertat. Eugènia, enfilada a una escala, compon el seu “Liberty, a simbòlic puzle”, que va ser fixat a l’interior de la base del monument. Amb vuit-centes trenta-quatre postals distintes, però representant totes elles l’estàtua, va compondre un plafó panoràmic que ha de constituir una atracció més pels turistes. Va emprar un any en aquesta feina i suposo que li van remunerar prou bé, car de tornada a Barcelona ha disposat d’un altre any per a projectar un segon trencaclosques, ara de tema barceloní. Les postals seran set mil i distribuïdes en set plafons. Confia col·locar-les en el vestíbul soterrani de l’estació ferroviària de la plaça de Catalunya. El títol de la iniciativa, “Barcelona, postal de postals”, vindrà a ser un compendi de la nostra història, del nostre paisatge, del nostre costumisme. I no acaben aquí les bones idees de la succintament autoretratada. En la creació de noves visions, en la troballa d’inèdites maneres de veure, consisteix el seu credo artístic. Em parla de l’exposició d’una sèrie de restes pètries que el Poblenou, amb el temps, ha tirat al mar i que ara ha exhumat el Poble [sic] Olímpic. Els anys i l’aigua els ha tornejat, polit, embellit. I el quid de l’exposició prevista serà la seva il·luminació a base d’un vídeo de mar i cel que s’encendrà i s’apagarà alternativament. -Vostè creu connectar amb la història de l’art, o bé opina formar part d’un cisma?- és una pregunta que em ve als llavis. -Res de cismes! Estimo continuar la història a la què vostè es refereix, emprant mitjans que la ciència ha posat a les nostres mans: la fotografia, el cinema, el vídeo, els audiovisuals... El seu estudi, a Sant Gervasi, l’alegra un terrassa dominant xalets vetustos. Eugènia no repudia aquesta antigor del barri, ans el contrari. El goig és susceptible d’adoptar tota mena de fisonomies, remarca ella.
Andreu Avel·lí Artís ‘Sempronio’ 1988
