La desorientació estratègica europea s’ha revestit amb el llenguatge de la força mentre flirteja amb el risc de la seva pròpia desintegració. “Necessitem estar preparats per projectar el nostre poder”, deia la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, a la conferència d’ambaixadors de la UE, reunits aquest dilluns a Brussel·les. Davant d’un món precari, una Unió cada cop més vulnerable malda per adaptar-se a la velocitat de la deconstrucció de l’ordre internacional. Ja fa temps que la UE se sent superada per la seva irrellevància i pel menyspreu del seu aliat tradicional, però la guerra de l’Iran ha multiplicat el campi qui pugui erràtic d’uns líders europeus al servei, cadascú, dels seus interessos. Friedrich Merz i Emmanuel Macron s’han arremangat en un pols bilateral per capitanejar la defensa europea. París ha obert el debat amb algunes capitals comunitàries sobre com estendre el paraigua nuclear francès a bona part del continent. I Xipre ha rebut suport de tropes i armament d’alguns socis de la UE davant l’atac rebut durant els primers dies de la guerra.
Europa està reaccionant, però de manera fragmentada, amb objectius diferents i amb missatges contradictoris. Mentre Von der Leyen reclamava dilluns una política exterior inflexible que tingui la seguretat com a "principi organitzador" de la diplomàcia europea, la mobilització de recursos i compromisos polítics d’aquests dies és, essencialment, intergovernamental.
La maquinària europea sembla haver entrat en col·lisió amb la urgència geopolítica del moment. I amb aquesta lògica, la presidenta de la Comissió advertia que ha arribat el moment de valorar si “el sistema de consensos i compromisos és més una ajuda o un impediment per a la credibilitat” de la UE com a actor geopolític.
No és una afirmació gratuïta, ni una correcció de rumb per necessitat. Ja fa temps que l’ADN de la Unió Europea ha començat a mutar. Von der Leyen admet que el mètode comunitari és una cotilla institucional i que el consens alimenta el poder de veto d’aquells que volen fer descarrilar les majories.
El discurs de la fragmentació europea va fent forat. La UE no sap com fer front a la impunitat d’un món sense normes. Però, paradoxalment, la idea d’unitat comença a veure’s, en alguns despatxos, com un llast.
A més, l’agenda de l’alemanya també preocupa a alguns socis europeus. La presidenta de la Comissió intenta ocupar cada espai de poder que deixa l’absència d’un lideratge europeu real: des de les trucades amb els líders dels països del Golf durant el cap de setmana en nom de la UE fins a la decisió d’enviar una comissària europea com a observadora a la Junta de Pau de Donald Trump, o les seves declaracions sobre una “transició” a l’Iran, que es van interpretar com un suport tàcit a l’estratègia de canvi de règim que ara defensen els Estats Units i que no compta, per ara, amb l’aval consensuat dels Vint-i-set. Mentre la guerra a l’Iran s’intensifica, també ho fan l’impacte econòmic i les fractures polítiques comunitàries.
Amb el preu del petroli al nivell més alt dels últims quatre anys, l’escalada al golf Pèrsic torna a impulsar la principal font d'ingressos del Kremlin i facilita l’aposta bèl·lica de Vladímir Putin en una Ucraïna cada cop més necessitada de suport econòmic i militar. Amb els atacs sobre les infraestructures petrolieres i l’estret d’Ormuz estrangulat, la Xina i l’Índia, principals compradors del cru rus, reforçaran encara més aquesta via de subministrament.
Una vegada més, la UE es veu afeblida, alhora, per Rússia i pels Estats Units. Vulnerable a les arbitrarietats de Donald Trump i a la persistència de l’agressivitat del Kremlin. Superada pel polvorí del Pròxim Orient i menystinguda en les negociacions pel futur d’Ucraïna, el repte per a la UE és adaptar-se al realisme imperant sense perdre la noció de què és la Unió.
Europa “no pot ser el custodi del vell ordre mundial”, perquè les seves normes ja no ens protegeixen d’un món complex, afirmava Von der Leyen. Però Brussel·les ha estat la primera d’obviar el dret internacional en una guerra que ni els mateixos Estats Units saben com acabarà, i menys encara com justificaran un “mission accomplished” que Trump voldrà vendre com una victòria. Però la UE té totes les de perdre en un ordre global organitzat des de la força.
