Després de proclamar que el fill de l’assassinat aiatol·là Khamenei serà el nou líder de la Revolució (fet que, curiosament, converteix la república de l’Iran en una mena de monarquia hereditària), la veu encarregada d’anunciar-ho al poble iranià ha cridat l’obligatori “Al·là és gran”. Dies abans, a milers de quilòmetres de distància, Donald Trump, assegut al seu despatx presidencial, es feia rodejar per tot de pastors evangèlics que li posaven la mà a les espatlles mentre oferien pregàries per a la guia i la protecció del president dels EUA i les seves tropes en aquests moments tan complicats.
Res de nou sota el sol, perquè, com observava Yuval Noah Harari a Sàpiens (Edicions 62), “el paper crucial de la religió al llarg de la història ha consistit a donar legitimitat sobrehumana” a estructures polítiques.
Però malgrat que, al Pròxim Orient, la religió ho impregni tot i s’utilitzi políticament i militar per justificar-ho tot, aquesta no és una guerra de religions. L'amenaça existencial per a l’Estat d’Israel a causa dels programes nuclears de l'Iran, el control del petroli iranià, les derivades negatives del conflicte per a actors geopolítics tan rellevants com la Xina o Rússia, o la coincidència d’interessos i personalitats de Netanyahu i Trump, que estan fets l’un per l’altre, fan un quadre de raons convencionals que explicaria el conflicte sense necessitat d’esmentar Déu.
Malgrat que som al 2026, el president dels EUA utilitza un llenguatge medieval per justificar que els altres són dolents quan diu que a l'Iran “tallen caps de bebès i tallen dones per la meitat”. Ho diu el mateix president que separa famílies d’immigrants quan les deté. Del que fan a l'Iran, a Israel i als EUA se’n diu fer servir el nom de Déu en va.
