SALVADOR ESPRIU, de qui ahir es van complir els 100 anys del naixement, tot i haver estat un nom valorat, no va obtenir el premi Nobel de literatura. La llarga campanya a favor encapçalada pel catedràtic Antoni Comas no va reeixir. El periodista Pedro Altares, el 1968, afirmava en un article a Cuadernos para el Diálogo : " Es hora oportuna de iniciar una campaña en pro de una candidatura pocas veces, en la historia del Premio Nobel, tan justa y tan lógica ". Vuit anys després, Artur Lundkvist, secretari de l'Acadèmia Sueca, des d'una lectura reduccionista lligada només a la visió del poeta convertit en símbol de la lluita antifranquista, deixava clar que no hi havia res a fer: "No crec realment que Espriu tingui possibilitats per al Nobel. Només té interès per als catalans. No és universal". El 1983, amb l'escriptor encara viu, Maria Àngels Anglada hi insistia: "No escric aquestes ratlles per un sentiment patriòtic, sinó amb la tranquil·litat que em dóna per afirmar-ho la meva condició de constant lectora de dos premis Nobel mediterranis, italians concretament, i poetes: Eugenio Montale i Salvatore Quasimodo. Com els seus companys d'Itàlia, Espriu sotjava la nova imatge del món sorgida després de les dures i llargues, interminables guerres, i s'identifica amb les preguntes més punyents que es fan els homes contemporanis seus, i no pas només els de la seva generació, a la qual s'avança sovint". I el 2002, el crític Harold Bloom ho reblava: "És un poeta extraordinari segons qualsevol estàndard internacional".