L’esquerra absent

En aquesta època en què l’espectacle gira sobre Trump, els seus padrins i els seus epígons, rarament es fa la pregunta: i l’esquerra què? La dretanització de la dreta, que s'espolsa impunement les responsabilitats que exigeix una societat democràtica, està generant una radicalització conservadora que desdibuixa les dretes democràtiques i porta autèntics fantasmes al poder. Però alhora sembla com si passés desapercebuda una altra realitat que amenaça la dialèctica dreta-esquerra que confegia les democràcies europees: el desdibuixament de les socialdemocràcies, que és un clamor que ningú vol sentir. El PSOE de Sánchez és un dels darrers resistents, almenys en les formes, i tanmateix la seva pràctica està sovint més a prop de les exigències del liberalisme econòmic que dels valors de la socialdemocràcia clàssica. I si mirem la resta de l’esquerra, el desdibuixament és cada cop més patent.

Les velles esquerres, les diverses decantacions del comunisme, ja fa temps que van desaparèixer. Aquí, en els anys de Rajoy, van emergir grups a l’esquerra del PSOE, amb lideratges summament presumptuosos –el cas de Pablo Iglesias és el més canònic– que semblava que s’havien de menjar el món, però que un cop instal·lats van entrar en el joc dels egos i la psicopatologia de les petites diferències, i es van anar desdibuixant ràpidament, perduts en la típica dinàmica d’enfrontaments, ruptures i multiplicacions de grupets –cada ego el seu– fins a condemnar-se a la irrellevància. I ja fa temps que gairebé no se’ls sent, tot i haver-n'hi uns quants instal·lats al consell de ministres. De tant en tant rondinen, però les il·lusions i les idees del primer moment estan amortitzades, i l’espai està fet miques, cosa que confirma la tradició grupuscular que genera la pugna entre egos passats de rosca.

Però aquest desdibuixament no és aliè als partits socialdemòcrates, cada cop més descolorits, amb unes polítiques econòmiques i socials escassament diferenciades de la dreta. Pedro Sánchez ha mantingut encara algunes línies pròpies, i la dreta l'ha convertit en l’enemic número u i corrupte traïdor a Espanya, i sort en té que la incompetència de Feijóo i companyia li dona marge per vestir un perfil diferencial. Però el fet és que les socialdemocràcies europees actuals estan lluny de tenir –i fer efectiu– un discurs propi sobre l'habitatge, sobre la immigració, sobre l’empoderament d’un sector de les elits econòmiques cada cop més reduït que fa i desfà, i sobre les polítiques del benestar que les singularitzaven. Aquesta realitat que descriu Lea Ypi a Fronteras de clase té una conseqüència tràgica: qui capitalitza el malestar arreu són les extremes dretes. No n’hi ha prou amb governar sense agressivitat i amb tenir bones paraules, si l’esquerra vol sobreviure ha d’articular algun projecte prou diferencial. Ser només l’alternança de recanvi quan la dreta ja s’ha fet insuportable és auguri de davallada, perquè en el fons insinua un grau elevat d’impotència. O les esquerres troben el to i les oportunitats o el desplaçament d’Europa cap a les extremes dretes és imparable.