Qui està marxant?
Per primera vegada des de l’acabament de la Guerra Civil, Catalunya perd habitants, la qual cosa ha fet encendre més d’una alarma. No es tracta de xifres importants globalment considerades: en els últims cinc anys la població catalana ha perdut menys de 80.000 habitants, poc més de l’1% del total. Ara bé, l’impacte es concentra en el segment dels que es troben al principi de la seva carrera laboral. Així, entre els que l’any 2010 tenien entre 25 i 44 anys (i que ara en tenen entre 30 i 49) la reducció ha estat de més de 160.000 persones, un respectable 5,3% del total. Que aquesta pèrdua no s’hagi traduït en una reducció equivalent de la població total es deu al fet que a Catalunya encara hi ha més naixements que defuncions.
Qui està marxant? La TV ens mostra reportatges de joves catalans, amb diplomes universitaris sota el braç, que es veuen obligats a provar fortuna a Alemanya o a Londres. Es tracta, sens dubte, de fets reals, però amb un impacte quantitatiu molt petit. Efectivament, si d’aquell col·lectiu d’entre 25 i 44 anys només considerem els nascuts a Espanya, la reducció que no està motivada per les defuncions ha estat minúscula (unes 4.000 persones, o el 0,2% del total). Òbviament, el fet que l’INE només ens proporcioni xifres relatives als nascuts a Espanya emmascara una certa substitució de biotecnòlegs i financers catalans que marxen a l’estranger per operadors turístics que ens arriben de la resta d’Espanya. No obstant això, sembla que les xifres de l’emigració de catalans autòctons són molt petites.
El fenomen realment important des del punt de vista quantitatiu és la marxa de nascuts fora d’Espanya. Concretament, l’èxode es concentra en tres col·lectius: els residents a Catalunya que l’any 2010 tenien entre 25 i 44 anys i que havien nascut a Sud-amèrica (Bolívia, Equador, Perú...), Àfrica (Marroc...) i Àsia (Filipines, Pakistan...). Cadascun d’aquests tres col·lectius ha perdut entre el 20% i el 30% dels efectius que tenia fa cinc anys.
Aquesta reducció no és una mala notícia. En primer lloc perquè el seu mòbil no és altre que la gravíssima situació del mercat laboral: si entre els qui tenen la nacionalitat espanyola la taxa d’atur ha oscil·lat entre el 16% actual i el 20% de fa un parell d’anys, entre els qui no la tenen no ha baixat del 30%. És a dir, aquesta gent marxa perquè no hi ha feina per a ells.
En segon lloc, aquesta reducció no és una mala notícia perquè el nombre d’estrangers és massa elevat i ha arribat massa ràpidament. Massa elevat: tinguem present que el pes dels residents nascuts fora del país és a França o a Alemanya del 12% del total, mentre que a Catalunya els nascuts fora d’Espanya (obviant, doncs, els nascuts a la resta d’Espanya) era del 17% l’any 2010 (i, malgrat el retorn que estem comentant, encara és del 16%). Massa ràpid: mentre que la immigració a França o a Alemanya ha tingut lloc al llarg de diverses dècades, entre nosaltres gairebé la totalitat del col·lectiu ha arribat en la primera dècada del segle XXI. Massa ràpid: també ens podem fer una idea de la velocitat a què ha tingut lloc la immigració a Catalunya si considerem que la “crisi dels refugiats” que fugen dels conflictes bèl·lics al Pròxim Orient està generant tota mena de reaccions polítiques -a favor i en contra- a la Unió Europea per re-ubicar aproximadament un milió de demandants d’asil, una xifra que no representa sinó un 0,25% de la població de la Unió. Si els polítics europeus estan preocupats per absorbir correctament un contingent equivalent al 0,25% de les seves poblacions, ¿com és que, a casa nostra, poca gent es va preocupar per un creixement de la població immigrada que representava afegir, en només una dècada, un nouvingut per cada cinc habitants?
Mentre no fem res per millorar la natalitat, ens caldran immigrants, però ni tants ni tan de pressa.
La major part d’aquests immigrants van venir atrets per la creació d’una enorme quantitat de llocs de treball poc qualificats i mal remunerats que van permetre que molts empresaris fessin diners fàcilment i que els seus clients (entre els quals, els turistes) gaudissin de serveis barats. Es tracta d’un error colossal del qual no em consta que ningú s’hagi penedit públicament. Proporcionar habitatge, serveis socials i en alguns casos suport a la supervivència de moltes d’aquestes persones és ara feina de les administracions públiques i de les entitats benèfiques, no pas d’aquells empresaris ni dels seus clients.
Una societat sana necessita una demografia sana, i la nostra, dissortadament, no ho és perquè la seva gestió està absent dels programes polítics. Cal introduir-la i respondre a la pregunta de quants habitants volem tenir d’aquí vint anys i com ens ho farem per tenir-los. Més que res per no tornar a equivocar-nos.