El desgast de les institucions

Si féssim una enquesta per valorar la universitat no estic segura de què en diria l’opinió pública

Es fa molt difícil evitar escriure sobre el que està passant en cada moment. Dia sí dia també les notícies són tan impactants que és complicat no caure en la temptació de valorar-les totes i cadascuna d'elles. Tanmateix, a vegades convé prendre una mica de distància per analitzar el que passa a vol d’ocell.
Que la crisi Catalunya-Espanya sigui el que més ens preocupa no vol dir que sigui l’única inquietud que ens assetja: si miréssim al nostre voltant caldria parlar del Brexit del Regne Unit, del nou govern de López Obrador a Mèxic, de la crisi de la justícia a Polònia, així com de les eleccions al Brasil, la situació a l'Argentina o la de Trump als Estats Units, per citar només alguns dels exemples que conec més bé i que encara que siguin diferents entre ells tenen algun denominador comú.

Davant l’esclat de la crisi econòmica del 2008, a nivell global es va atribuir la culpa principal als bancs i a les institucions financeres. En aquest sentit, hi havia un "enemic" que es podia identificar i per tant, d’alguna manera, també penalitzar. Així, malgrat les dificultats, com a mínim es podien posar els mitjans per combatre-les. La crisi va ser molt dura –encara en patim les conseqüències– i moltes persones, famílies i empreses van perdre injustament bona part del seu patrimoni. També es van tancar entitats bancàries i financeres com a conseqüència de la seva mala gestió. Però lentament s’ha produït una recuperació econòmica i sembla –si més no volem pensar que serà així– que de tot allò en vam aprendre unes lliçons que espero que hagin estat prou convincents per evitar cometre els mateixos errors en el futur. El cas és que quan d’alguna manera semblava que finalment començàvem a sortir de la pitjor crisi dels últims temps, vam entrar en un altra d’abast molt més gran.

La crisi d’avui és ampla i extensa, i ni tan sols podem culpabilitzar-ne l’economia. La major part d’informes i baròmetres de Llatinoamèrica apunten que encara que hi ha un avenç econòmic a la regió, s’accentua el declivi de la democràcia. A l’estat espanyol, el baròmetre del CIS del juliol passat apuntava que mentre que el 50% de la població considerava que la situació econòmica era regular, el 64% opinava que la situació política era dolenta o molt dolenta, i el baròmetre del 2018 del Centre d’Estudis d’Opinió, centrat a Catalunya, evidenciava una insatisfacció amb la política d’un 48,5% de les persones enquestades.

Quan d’alguna manera semblava que finalment començàvem a sortir de la pitjor crisi dels últims temps, vam entrar en un altra d’abast molt més gran

Que aquesta desconfiança s’està estenent a la majoria de les institucions ja és prou conegut, però aquests dies reflexionava amb certa tristesa que fins ara una de les poques que se salvava de les crítiques i que fins i tot era ben valorada pels joves era la universitat. Juntament amb la família, ambdues institucions eren una espècie de reducte en un món hostil, que amb independència del seu funcionament oferien un terreny de seguretat i esperança.

Tal vegada per això, tal vegada per la meva pròpia vinculació amb l’educació superior o potser simplement perquè em rebel·lo davant del simplisme reduccionista, em resisteixo a prendre una actitud destructiva. Certament, però, si avui féssim una enquesta per valorar la universitat no estic gaire segura de què en diria l’opinió pública.

Així que avui el desconcert és total: vivim en una societat amb un progrés i un benestar com hem tingut poques vegades amb anterioritat, però ni ens agrada ni ens sentim emocionats amb el que vivim. Desconfiem dels governants, denunciem la corrupció i rebutgem els privilegis, però no acabem d’avançar en cap direcció. A vegades fins i tot som conscients que tractem les percepcions com autèntics fets objectius, quan en realitat el que més pesa són els sentiments.

El moviment del 15-M va ser un símptoma molt clar del descontentament de la societat, però aleshores es va vincular especialment a la crisi financera i a la falta d’oportunitats dels joves. Es parlava de la generació més ben preparada de la història amb una oferta de treball molt per sota de les seves capacitats.

En aquest mateix context, l’independentisme adquireix una força que mai abans havia tingut i fa seus alguns compromisos per respondre al descontentament. Ara el seu repte és ampliar les bases a sectors als quals no els mourà un sentiment nacionalista, sinó que potser es poden sentir captivats per la idea de crear un país diferent.

Tenim al davant moltes cites electorals en un context cada cop més polaritzat. A mi m’agradaria que es parlés més de valors que de números, més de societat que d’economia, més de coneixement que d’ensenyament, més de respecte que de menyspreu, més de solidaritat que de justícia, més de passió que de serenitat, i així fins a l’infinit.

Més continguts de