L’hora de l'empatia

'Grosso modo' són tres les conclusions que podríem treure d’aquestes eleccions

E. GIMÉNEZ-SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ-SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

Les enquestes són –valgui la redundància– enquestes, i per això admeten qualsevol error, fins i tot d’interpretació. Ara bé, els resultats de les eleccions són faves comptades i expressen una realitat darrere de cada vot que no necessita més comentaris. Un èxit o un fracàs, posteriorment pot ser atribuït a les raons que més convinguin, però el que mai no es pot fer és convertir l’èxit en fracàs o viceversa.

'Grosso modo' són tres les conclusions que podríem treure d’aquestes primeres eleccions, immersos ja en la cursa cap a les pròximes del mes de maig. La primera i segurament la més important és que tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol ha dominat el denominat pragmatisme o, si es prefereix, la moderació. Ferran Sáez deia fa un parell de dies en aquest mateix diari que el pragmatisme és “un intent de resoldre problemes polítics fent política i això no és pas senzill ni encara menys confortable”. No hi ha solucions màgiques, diria jo, per a una política que ha de buscar més la moderació que l’enfrontament, postura, d'altra banda, tan criticada al llarg de tota la campanya electoral.

En segon lloc, el resultat té poc a veure amb els dos punts centrals esgrimits pel PP, Cs i Vox i apuntats fins a l’esgotament en tots els debats. Això és: què faria Pedro Sánchez, en cas de victòria, amb els pactes i els indults?

El resultat és si més no encoratjador, ja que obliga necessàriament a buscar pactes, a enfortir consensos, a reintroduir el diàleg, a cultivar la cultura de l’entesa, però sobretot a abandonar postures rígides, motiu pel qual incloc també aquí les qüestions de la justícia i de l’indult.

És com si ara haguéssim entès que els problemes complexos requereixen temps llargs per trobar-hi solució

N’hi ha prou recordant que la justificació d’aquest últim es basa en la idea que de vegades l’estricta aplicació de la llei pot generar situacions d’injustícia material. L’indult particular, en paraules senzilles, podríem dir que és com una mena de correcció del dret per assolir una solució més justa en un cas particular. Però també és un instrument de poder en la mesura que correspon al poder executiu l’exercici d’una competència que en teoria és del poder judicial. Encara que és controvertit des del punt de vista doctrinal, l’indult particular té el seu encaix en l’estat de dret, però sempre ha de tenir un caràcter excepcional i s’ha de fonamentar en els conceptes de justícia, equitat i utilitat pública.

Però la discussió permanent durant la campanya electoral no era sobre l’indult sinó sobre la seva possible aplicació en el cas concret dels acusats en el popularment anomenat 'judici del Procés', la fase de judici oral del qual ha coincidit tant amb la campanya com amb les eleccions. Al meu entendre, haver centrat la discussió sobre la possible concessió 'ad futurum' d’un indult abans de conèixer la sentència, em sembla no tan sols un greu error i un element més de confrontació, sinó també un dany innecessari als conceptes de justícia i equitat.

En el fons, aquest és el dilema plantejat per Samuel Huntington a 'The third wave' sobre perseguir i castigar versus perdonar i oblidar, consideracions a les quals m’agradaria afegir que si fóssim capaços d’introduir criteris de justícia restaurativa recorreríem un camí més just i menys confrontat.

En tercer lloc hi ha els temps: és com si ara també haguéssim entès que els problemes complexos requereixen temps llargs per trobar-hi solució. En certa manera hi va haver un moment en què semblava que tot es precipitava i que els canvis se succeirien a una velocitat vertiginosa. Avui els temps també han canviat i s’accepta que determinades qüestions requereixen altres fases i espais –sense que això impliqui renunciar a idees i conviccions–, però crec que hi ha cert risc que al final la frontera entre dilatació i enquistament es pugui diluir.

Així que, de vegades, en aquest món en què les notícies no donen treva, convé relaxar-se i escoltar una altra música. Dimarts passat va ser un d’aquests dies: Josep Maria Bricall i Masip, rector de la Universitat de Barcelona entre el 1986 i el 1994, i posteriorment president de l’Associació Europea d’Universitats i entre moltes altres coses autor de l’Informe Bricall (2000) sobre la necessària transformació de la universitat, va ser investit doctor 'honoris causa' per la Universitat Ramon Llull a proposta d’Esade, una de les seves institucions federades.

En l’acte d’investidura, Josep Maria Bricall també va parlar dels “temps”, des que el 1961 va començar la seva carrera com a professor d’Esade quan la institució tot just acabava de néixer fins a arribar a la complexitat dels nostres dies. El seu discurs, malgrat que en la seva vida professional ha exercit molts càrrecs, era essencialment el d’un professor sempre preocupat perquè els seus alumnes –en aquest cas un nodrit auditori– l’entenguessin, sempre preocupat per sortir de la zona de confort en l’anàlisi i l’evolució de l’economia durant aquests gairebé seixanta anys d’exercici professional. Va ser un llarg recorregut pel passat, a partir del qual cadascun de nosaltres va interioritzar i recordar una part de la seva pròpia història i, igual que amb la cuina, els sabors, no per ser diferents, són menys intensos.

Més continguts de