09/02/2022

“...et super hanc petram...”

2 min

Dins l'Església catòlica es lliura de fa temps una de les lluites de poder més importants –i més interessants– del món actual, la que enfronta els papes Ratzinger i Bergoglio (o Benet XVI i Francesc) amb allò que podem anomenar l'Església corrupta. Aquesta Església corrupta no està formada per fets i personatges aïllats, sinó que és una organització mundial formada –com el diable mateix– per una legió de noms i rostres molt poderosos. És del tot recomanable la lectura del llibre Intrigues i poder al Vaticà, del periodista Vicenç Lozano, que va ser enviat especial de TV3 a Roma durant més de trenta anys, i que ens ajuda a comprendre els entra-i-surts d'un dels estats més petits del món, i també un dels més influents.

L'Església corrupta no necessita presentació i té, avui dia, la seva manifestació més emblemàtica en les xarxes de pederàstia en què durant tantíssim de temps s'han mogut els clergues depravats, des dels estaments més baixos fins a les jerarquies més enlairades. En té d'altres, que per aquí coneixem bé: l'Església espanyola va ser una aliada tan decisiva del feixisme que la dictadura de Franco es va fer anomenar nacionalcatolicisme, perquè no quedés cap dubte de la perversió de tot plegat (des de sacerdots que beneïen execucions fins als robatoris sistemàtics de nadons durant dècades). Bona part de l'Església catalana –i també de la mallorquina– es va allunyar –i fins allà on va ser capaç, s'hi va oposar– d'aquesta conjunció de poder polític, militar, religiós i –per descomptat– econòmic i financer.

Benet XVI i Francesc tenen sempre a l'abast l'informe sobre la corrupció dins el Vaticà que va dur Ratzinger a retirar-se en favor del seu antagonista doctrinal Bergoglio (per entendre la relació d'enfrontament ideològic, però també d'una certa admiració mútua i fins i tot d'afecte, entre aquests dos papes, és útil veure la pel·lícula Els dos papes, de Fernando Meirelles). Benet XVI i Francesc representen dos models d'Església separats per la interpretació que cadascuna fa del Concili Vaticà II, però tenen en comú la lluita contra aquesta Església corrupta que s'escuda en l'integrisme i el fonamentalisme per cometre tot tipus de crims en nom de Déu i amb el propòsit d'acumular diners i poder. No és que Ratzinger i Bergoglio siguin sants i puguin tirar la primera pedra: arribats a aquestes altures del poder ningú està en condicions de presentar credencial de puresa ni mans completament netes. Però la determinació de tots dos –la de Ratzinger d'apartar-se per deixar pas a algú més ben armat i preparat per fer neteja; la de Bergoglio a l'hora de fer-ne, i de preparar el terreny per quan ell ja no hi sigui introduint dins la cúria molts elements de la seva corda– és remarcable i digna d'aplaudiment. Una altra cosa és que ens deixem dur per prejudicis i despatxem tot allò que té a veure amb l'Església amb quatre tòpics: de vegades, aquells que es passen el dia perseguint estereotips pertot arreu són els primers a construir-ne i divulgar-ne.

Sebastià Alzamora és escriptor