Ja fa temps que utilitzo el meu propi indicador europeu comparatiu de preus. Vaig triar un producte que fos arreu: l’Actimel de Danone. Periòdicament miro com estem, tot comparant preus -fins no fa gaire, érem del països on els Actimel sortien més cars; sens dubte, més que a Alemanya, a França o a Itàlia-. Aquest és, per mi, l’avantatge més significatiu de ser membre de la UE: el mercat únic. Alguns diran que cal l’Europa política, l’Europa social, etc. Jo penso que tot això ve després. Primer hem de reeixir a crear espais únics on els comportaments, les normes i les situacions que se’n derivin siguin equivalents i es puguin comparar i convalidar. Sense acabar de rematar aquesta feina, la resta d’intencions són improductives. El Parlament Europeu hauria de treballar, principalment, per rematar la feina de fer més Europa des d’aquest punt de vista. Fixin-se que els grans temes, els grans desafiaments, provenen de no tenir implantats aquests espais únics.
Unió bancària. La crisi ha forçat que s’accelerés aquest procés, que a mi sempre m’ha semblat imprescindible. No em cap al cap que els bancs d’uns estats tinguin diners per fer préstecs i d’altres no. ¿Oi que si mai les embotelladores de Coca-Cola a Espanya fessin fallida, o es quedessin sense provisions, portarien el producte d’un altre lloc però en cap cas els supermercats espanyols es quedarien sense aquesta beguda? Doncs la falta d’un mercat únic bancari ha generat aquesta incongruència amb els diners.
Mercat de telecomunicacions. Si vostès estan de viatge fora d’Espanya i tenen problemes amb el seu mòbil, no els servirà de res anar a una botiga d’Orange, de Vodafone o de Movistar d’allà on siguin. Encara que el seu negoci sigui el de les telecomunicacions, es tracta d’empreses absolutament inconnexes entre països. Orange Espanya no té res a veure amb Orange França, posem per cas. Ni es parlen -excepte quan es repatrien els beneficis econòmics-. El tema del roaming ha estat escandalós. I encara que s’hagin esmerçat recursos a eliminar-lo, el fet no deixa de ser un nyap. Forçar un mercat únic de telecomunicacions és la solució que queda pendent.
Mercat energètic. També és un tema d’actualitat. Importantíssim. Tan important, que ha impedit la unanimitat, l’agilitat i la contundència quan s’ha tractat de pressionar Rússia. La disparitat de preus és, i serà, un fet inevitable: els estats amb polítiques energètiques erràtiques sempre hauran de pagar l’electricitat més cara -això també passa als Estats Units-. Però l’energia ha de poder viatjar per Europa sense traves per poder-ne garantir el subministrament arreu. Una xarxa de distribució única, una estratègia energètica única que eviti dependències territorials vergonyoses.
Política d’immigració. Un altre tema candent, que ni els morts aconsegueixen arreglar. Els procediments que la UE ha posat en marxa per implementar el tractat de Schengen no guarden la més mínima lògica i, per tant, són erràtics. L’autoritat que controla les fronteres exteriors ha de ser europea i no pas cadascuna de les policies dels estats. Els problemes actuals són evidents: diferents procediments depenent de l’estat que els aplica i falta general de recursos. L’autoritat d’immigració ha de dependre de Brussel·les. Qualsevol altra solució em sembla desastrosa.
Mercat de serveis. Encara és complicadíssim exercir professions liberals o accedir a concursos públics al territori europeu. El proteccionisme és enorme i les administracions locals cedeixen a les pressions dels, diguem-ne, lobis locals (notaris, metges, enginyers, etc.). Els concursos públics són tremendament enrevessats i no surten a compte a les empreses no locals.
Resum. El Parlament Europeu pot fer molt en el sentit d’arreglar aquestes mancances. Té la mida, i això és important. Cap estat, individualment, hauria pogut acabar amb el roaming (entre altres coses perquè massa ministres i primers ministres acaben als consells d’administració d’aquestes empreses de telecomunicacions). El mateix passa amb l’energia (Schröder fa petonets a Putin i Felipe González s’avorreix al consell de Gas Natural cobrant 125.000 euros). Vull dir amb això que només elevant les discussions de nivell perquè els grans oligopolis esdevinguin petits davant un interlocutor potent, com és la UE, podrem aconseguir un mercat lliure i de competència més correcta. Els candidats al Parlament Europeu poden prometre moltes coses però, abans, cal exigir-los que acabin la feina que està a mig fer.