L'"Europa de les escoles” i els problemes lingüístics (1976)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSArticle de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) publicat a 'Serra d’Or' (II-1976) ara fa quasi mig segle. Ahir va ser el Dia Europeu de les Llengües, proclamat l’any 2001 pel Consell d’Europa i la Unió Europea per tal de fomentar el coneixement dels idiomes europeus.

La Comunitat Europea va crear, aviat farà dos anys, un Comitè d’Educació format per representants qualificats dels nou Estats de la Comunitat. EI nou organisme preparà un programa d’acció, el qual fou debatut, finalment, i aprovat el proppassat desembre pels ministres del ram, decidits, sembla, a llançar l'Europa de les escoles. La visió general del dit programa tendeix, és clar, a una europeïtzació de l'ensenyament, en el sentit de fer passos constants per tal d’acostar els plans escolars, d'integrar experiències, d'obrir possibilitats de reconeixença d'estudis i d’augmentar la coneixença mútua pel que fa a cada un dels estaments que hi ha en la «societat» escolar dels diversos països. Hom reconeix que es tracta d'assolir uns objectius que obliguen a un exercici difícil de cooperació per damunt d’interessos ben establerts i d’aïllaments tradicionals. Tanmateix, és un exercici altament educatiu. Per a nosaltres és molt significativa l’actitud de la Comunitat en un punt concret: els problemes lingüístics. Fins ara la diversitat de llengües ha estat tractada pels organismes comunitaris com un fet de diferenciació inevitable però de possible reducció a problema tècnic. Ningú no hauria acceptat el predomini d’una llengua damunt les altres com a llengua «oficial» dels sis o dels nou, malgrat que les diferències, quant a la difusió, entre l’anglès o el francès i el danès o l’irlandès, siguin tan aclaparants. Però ara es tracta de l’escola i, per tant, la qüestió ha entrat en un terreny més rigorós. En aquest punt el programa d’acció assenyala com a prioritari l'ensenyament de les llengües dels altres països de la Comunitat —o almenys d’una d’aquestes llengües—, als plans educatius dels països membres. Tothom està convençut, sembla, que mentre la llengua pròpia de l’infant estigui assegurada, l'aprenentatge de dues llengües o més i en els moments oportuns, no és en general un problema pedagògic, sinó de trobar la metodologia adequada. Però és més significatiu encara per a nosaltres allò que els ministres d'Educació de l’Europa comunitària han dictaminat respecte dels infants dels immigrants. Es tracta d’un milió i mig d’escolars (dels quatre anys als divuit) als quals els organismes comunitaris volen posar en condicions d’igualtat respecte dels altres. Per tal d’assolir aquest objectiu l'Europa de les escoles ha traçat una línia d’actuació lingüística en tres punts: dotar els nens immigrants d’un ensenyament accelerat de la llengua de la terra que els acull, per tal de facilitar-los la integració al nou medi escolar i social amb la menor pertorbació possible; el segon punt es refereix a l'ensenyament, també, de l’idioma propi i de la cultura d’origen, de cara als llaços afectius i a la integració a llurs països el dia d’un retorn; i com a tercer punt, la Comissió europea preveu la formació del professorat idoni per a aquestes tasques. Tot un programa, segons el qual Europa, cap a l’esdevenidor, no vol tenir ciutadans de segona categoria per inadaptació escolar ni desarrelats per força, sinó homes integrats al país al qual han anat a treballar, amb tots els drets però amb tots els deures. El problema escolar dels Països Catalans pot trobar en aquest programa un motiu més de reflexió i un exemple dreturer, en aquesta hora de represa de la consciència col·lectiva.