Europa i els jueus (un segle després)

Escric enmig del despietat agost del govern israelià de Netanyahu, que culmina amb l’anunci de la invasió de Gaza i d’un nou pla colonial a Cisjordània. Amb aquestes accions –no ho oblidem, avalades per un executiu democràticament proclamat–, el lideratge israelià combat el creixent consens sobre la solució dels dos estats per posar fi a la guerra i al conflicte a la terra palestina. Podria escriure ple d’indignació, però ho faig il·luminat per dos textos sobre la qüestió jueva que he retrobat aquest estiu, escrits quasi fa un segle per veus europees.

Era l’any 1939, en ple règim nazi, quan Max Horkheimer, filòsof i director de l’Institut per a la Investigació Social que donaria nom a la famosa Escola de Frankfurt, va escriure un text fonamental per a la condició moral del nostre continent, Europa. Els jueus i Europa va ser publicat a la revista Zeitschrift für Sozialforschung en el pitjor moment d’un segle, el XX, ple de progressos tècnics, però humanament catastròfic, però va viure en l’oblit fins que va ser reimprès en altres idiomes l’any 1980 i popularitzat arreu d’Europa quan el conflicte palestí s'albirava. 

Horkheimer, jueu com els altres membres fundadors d’aquella escola que incloïa figures com Theodor Adorno, Herbert Marcuse, Erich Fromm, Leo Löwenthal o el malaguanyat Walter Benjamin, inaugurava amb aquell text una filosofia transformadora i pràctica, que analitzava i alhora cridava a l’acció. Seria l’empremta de l’Escola de Frankfurt, defensora d’una societat justa, lliure i democràtica, amb grans aportacions filosòfiques del segle XX com Dialèctica de la Il·lustració, escrita a quatre mans per Adorno i Horkheimer, el pensament messiànic de Benjamin o obres revolucionàries com Raó i revolució, Eros i civilització, de Marcuse, i La por a la llibertat de Fromm.

Al text, el filòsof fa una ferma defensa de la societat jueva alemanya i denuncia la seva persecució per part del règim nazi, més per causes econòmiques que no pas ètniques o religioses. L’autor argumenta, amb una frase per a la història —“el nou antisemitisme és l'emissari de l'ordre totalitari on ha desembocat l'ordre liberal”—, que el nazisme i el seu odi als jueus era una reacció autoritària i antiliberal, en plena crisi política i econòmica de la República de Weimar, contra la posició pròspera d’una comunitat dedicada a la banca i el comerç: els jueus. 

Avui, la història es capgira. Es confon injustament amb antisemitisme la denúncia que molts han fet i fem de la barbàrie i la violació dels drets humans que el civilitzat Israel exerceix contra un poble a qui ha acusat durant dècades de bàrbar. I avui, 85 anys després d'Els jueus i Europa, em pregunto què dirien aquells pensadors jueus, alguns liberals i altres comunistes, però tots antifeixistes, sobre l’acció genocida d’un govern (el de Netanyahu) que condemna un poble a la misèria i a la desaparició (Palestina) i l’altre, al rebuig internacional (Israel).

Aquells pensadors perseguits van defensar la superioritat de la llibertat i de la dignitat humanes soscavades pel gran règim deshumanitzador del segle XX, el règim de Hitler. Avui, en el segle de les tecnologies, el XXI, l’acció deshumanitzadora l’executa el règim de Netanyahu, i ho fa amb diferents eines, però amb les mateixes tècniques animalitzadores amb què el supremacisme ari nazi va tractar el pobleu jueu. L’antiga víctima –el poble d’Israel– arrossega cap a la culpa Occident, que és qui va fer possible el seu anhel històric d’esdevenir estat. 

Amb la deriva extremista del seu govern, però també per la necessitat de no ser imputat, Netanyahu comet en nom d’Israel múltiples delictes que esquincen els valors il·lustrats d’Occident: (1) mata de gana un poble sencer, (2) assalta una terra amb tècniques colonials i (3) aniquila periodistes i activistes menors d’edat per tal de fer inenarrable la veritat que les veus compromeses posen a disposició de la història. Ho fa amb l’eficiència quirúrgica només a l’abast de l’exèrcit més avançat tecnològicament. Amb només mitja dotzena de morts —periodistes d’Al-Jazeera i activistes populars— s’assegura el silenci col·lectiu i estén el pànic a qui gosi insistir en la insubornable radicalitat dels fets.

Tot plegat representa la gran paradoxa civilitzatòria del nostre temps: som fills de la Il·lustració que reclamava la dignitat de l’ésser humà per damunt de règims autoritaris i injustícies premodernes, però avalem una etnocràcia —la jueva— que ha estès la seva condició d’enemic fins als cristians que durant segles van maltractar-los tant o més que els musulmans a qui ara ataquen a Gaza i Cisjordània.

Rellegir Sobre Palestina, de Hannah Arendt, és encara més devastador. De la pensadora alemanya exiliada als Estats Units l’any 1941 recordem l’informe sobre els judicis als nazis, el memorable Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal. Menys coneguts són els seus textos de 1944 sobre la qüestió palestina escrits arran del projecte del sionisme de fundar un estat propi en territori palestí. Arendt, que d’entrada recolzava la iniciativa, advertia als seus textos que calia protegir els refugiats palestins i assegurar la convivència entre els dos pobles abans d’establir-se en una terra ja habitada. Les seves recomanacions esdevenen avui cruels premonicions sobre la deriva autoritària del conflicte per part d’Israel.

Cal dir-ho clar. L’escenari actual és una decisió històrica, que ha posat pedres en el camí durant dècades –amb excepcions com els períodes de govern de Yitzhak Rabin o Ehud Barak–. S’opta per un camí radical davant del “trilema sionista” amb què la societat israeliana conviu des de la seva fundació: ser un estat nació de confessió jueva, definir-se com una democràcia plena, i alhora exercir l’autoritarisme bel·licista. La història jutjarà com cal la decisió final, perquè està feta per un sol home en nom d’un poble sencer i enterra de facto la voluntat democràtica original. Denunciant els culpables ens assegurem de no fer pagar justos per pecadors.